Text del 01/06/2016
ALÍCIA SÁNCHEZ-CAMACHO PÉREZ
Barcelona
Dinàmica, optimista, directa, de verb tan àgil com respectuós, i amb una alta capacitat per liderar equips, la Presidenta del PP a Catalunya va entrar en política de forma no premeditada, sinó com a conseqüència d’una trajectòria que inicialment va apuntar cap al servei públic: va exercir com a Directora General de l’Institut de Seguretat i Higiene en el Treball. Amb la sinceritat que la caracteritza, afirma que en ple segle XXI els projectes s’han d’endegar pensant en gran i no en petit.
Una infància i una adolescència molt felices a Blanes
Vaig viure la meva infància i adolescència a Blanes, una vil·la tranquil·la de pescadors, tot i que també hi ha activitat industrial. Estimo el meu poble per damunt de qualsevol altre indret; sóc blanenca de cap a peus. És una localitat preciosa, que em va permetre gaudir del seu tarannà català, però també d’un sentiment espanyolista; de petita, vaig poder parlar tant el català com l’espanyol amb total naturalitat. Blanes va marcar la meva infantesa, vaig ser una nena molt feliç i activa, que va gaudir de la natura i de la vida social i cultural del meu entorn immediat: ballava sardanes, anava a l’envelat, recorria el poble en bicicleta, practicava gimnàstica esportiva al poliesportiu… Recordo que, quan sortia del col·legi, anava a la platja a jugar amb els amics a futbol. De ben petita, ja era dinàmica i entremaliada; no parava. Tenia un esperit molt viu i una marcada capacitat de lideratge, dos trets que sempre m’han caracteritzat.
A casa, sóc una persona tranquil·la, casolana i senzilla
Malgrat el meu característic dinamisme, quan estic a casa sóc una persona casolana i senzilla. És una altra cara de la meva personalitat que poca gent coneix. M’encanta passar estones llegint, i gaudeixo de les hores que comparteixo amb el meu fill de nou anys. Precisament, l’altra dia em deia: «Com es possible que siguis tan tranquil·la a casa, si quan surts no pares quieta i dirigeixes un partit tan important?».
Filla d’uns pares grans
La meva germana gran, amb la qual em porto gairebé vint anys de diferència, ja té els setanta. Vaig néixer quan els meus progenitors tenien néts. Sóc filla de Francisco Sánchez Camacho, originari de Daimiel, a Ciutat Reial. Era un treballador del camp amb un enorme esperit de superació. De jove, va marxar a Madrid i es va fer guàrdia civil. El van destinar al Protectorat del Marroc i allà va conèixer Manuela Pérez Zamora, la meva mare, que era d’Almendralejo (Badajoz). Els meus germans grans, Manuela i Francisco, van néixer a Sevilla, mentre Piedad i Carmen ho van fer a Tetuan. El 1956, van destinar el meu pare a Barcelona, ciutat en la qual vaig néixer. Quan era molt petita, vam anar a viure un curt període de temps a Tossa de Mar. Recordo els dies de Corpus i aquelles catifes impressionants de flors: m’encantava imitar-les en els meus jocs. Tanmateix, l’etapa escolar ja la vaig iniciar a Blanes. La meva formació acadèmica sempre es va veure complementada pel meu pare, que em va saber contagiar el seu gust per la història i la literatura. Em va recomanar moltes lectures, d’estil i procedència diversos. Hi ha qui aconsella que els progenitors siguin joves. En el meu cas, puc afirmar que vaig gaudir d’un pare, que en ser gran, fou un gran mestre.
No tinc cap antecedent familiar compromès amb la política
Ningú de la família no havia estat mai relacionat amb la política activa. Tampoc no entrava dins dels meus plans professionals dedicar-me a aquest món. Existeix, però, un fet històric que em va copsar i em va fer adonar que la meva trajectòria professional havia d’estar d’alguna manera compromesa amb la societat. Tenia catorze anys quan s’aprovà la modificació de la Llei General de la Seguretat Social. Aquesta mesura va ocasionar que la pensió que rebia el meu pare, ja jubilat, es reduís considerablement. Era la petita, encara estudiava el batxillerat, i continuava necessitant de l’ajuda familiar per prosseguir la meva formació. Va ser un trasbals, perquè el meu pare sempre m’havia volgut assegurar una trajectòria acadèmica humanista i de qualitat. Recordo que en aquell moment em va fer reflexionar sobre el paper dels legisladors i la importància de garantir un Estat del Benestar que permetés que les persones, que com ell havien treballat des dels nou anys, tinguessin una remuneració digna. Des d’aquell moment em vaig sentir molt atreta cap a l’activitat legisladora i vaig voler enfocar la meva vida en aquest sector.
Vaig decidir estudiar Dret
De ben jove sabia que la meva professió estaria vinculada al servei públic, i intuïa que acabaria exercint de jutgessa, lletrada o funcionària. Vaig triar Dret perquè em va semblar una carrera molt complerta. Em va oferir una base de coneixement global: des del Dret administratiu, el penal i el civil, fins al Dret internacional. Vaig tenir la sort de rebre classes de grans catedràtics a la Universitat de Barcelona. En vaig gaudir i en vaig aprendre molt. D’altra banda, també vaig cursar Història i Periodisme, estudis que van servir per completar la meva formació acadèmica i intel·lectual, als quals vaig sumar un màster en Administració Pública. Posteriorment, vaig poder exercir com a jutgessa substituta, Directora Provincial de Treball a Girona i Sotsdirectora General de Formació Professional. A més, vaig ocupar, amb només vint-i-set anys, el càrrec de Directora de l’Institut de Seguretat i Higiene en el Treball. Col·laborà amb mi un equip especialitzat d’enginyers i especialistes. Quan vaig marxar em van agrair la meva tasca; havien quedat sorpresos de la meva capacitat per gestionar equips.
No m’agradava que la vida universitària fos tan tranquil·la
No vaig formar part de les generacions de joves del Partit Popular, ni mai vaig pensar a afiliar-me a cap organització. Tanmateix, si analitzo el meu passat me n’adono que sí tenia inquietud política. Mentre cursava Dret, sempre vaig trobar a faltar el gran sentiment de compromís ideològic que s’havia viscut en aquelles mateixes aules feia només deu anys enrere. No m’agradava que la vida universitària fos tan tranquil·la; enyorava d’alguna manera aquell passat recent i convuls. A casa, moltes vegades havia escoltat les històries que explicaven els meus quatre germans, que em portaven vuit, deu, quinze i vint anys. Van viure moltes experiències. Ara mantinc una altra perspectiva: valoro més el fet d’haver pogut créixer en una democràcia que començava a consolidar-se.
En record de l’esperit de concòrdia i convivència de la Transició
El referèndum per a la ratificació de la Constitució Espanyola de 1978, que es va celebrar el dimecres 6 de desembre de 1978, va marcar profundament el meu interès per la vida política. S’hi plantejava als electors l’aprovació o no de la nova Constitució, aprovada a les Cortes, amb la pregunta: «Aprova el projecte de Constitució?». Recordo tot el procés: des de la mítica cançó Habla, pueblo, habla, fins al dia que es va portar a terme. Tenia el llibre de la Constitució, amb les seves tapes blanques i les lletres marrons; i em ficava amb ell al llit abans d’anar a dormir per llegir-lo. Sentia molta inquietud per saber què era aquella Constitució, què deia i què significaria per a tots els espanyols. I només tenia onze anys.
Mirant la Guerra Civil espanyola sense rancúnia
El meu pare va ser fill d’una família benestant, que es dedicava a la terra. Eren molts germans i sortosament van produir tots els queviures necessaris per subsistir durant la Guerra Civil; fins i tot, havien ajudat altra gent del poble a sobreviure. La meva mare no va tenir tanta sort, explicava que havia passat molta gana; no tenien res per menjar. A més, també vam patir baixes; familiars morts o assassinats, com oncles i cosins, d’ambdós bàndols. No obstant això, quan ho explicaven no ho feien amb odi. Me n’alegro molt, d’haver escoltat les seves històries, perquè no em van transmetre cap sentiment de venjança ni rancúnia.
No s’hauria de tergiversar la història ni manipular la gent
Crec que s’ha utilitzat una part molt dolorosa de la nostra història amb interessos polítics. S’ha de tenir clar que la Guerra Civil del 1936 no ha estat la única confrontació que ha patit Espanya; els espanyols han estat barallats entre ells mateixos moltes altres vegades. Hi ha un gran desconeixement històric, i això és aprofitat per alguns per tornar-nos a enfrontar. I generar odi és molt perniciós. No es pot manipular la gent, no s’ha de tergiversar la història; el patiment i els assassinats es van produir en tots dos bàndols. Buscar vots amb aquest tipus d’estratègies és arriscat; el cost pot ser molt greu, tant per a les generacions presents com per a les futures.
L’èxit d’un partit sempre és col·lectiu
En política, és absolutament fonamental crear un bon equip, perquè gran part de l’èxit d’un partit és col·lectiu. En el meu cas, sempre he intentat donar molt joc a la gent que treballa per a mi, m’agrada escoltar-la i sóc molt respectuosa amb les seves idees i els seus suggeriments. Els col·laboradors han de sentir que formen part d’un projecte per tal que s’impliquin; se’ls ha de fer partícips. I me’n sento orgullosa. Crec que ho he aconseguit, tant a les feines directives que he desenvolupat com en els diversos càrrecs que he ocupat al PP, primer com a responsable a Girona, després com a portaveu catalana i, des del 5 de juliol del 2008, com a Presidenta del PP a Catalunya. He gaudit sempre d’uns equips extraordinaris; persones que després han format part del meu cercle d’amistats i que m’han ajudat decididament en diversos aspectes, des del vessant comunicatiu, en l’elaboració dels discursos, per exemple, fins a l’estratègica.
Fiançament del meu compromís polític
Estic d’acord en què el tren passa una vegada a la vida i has de saber aprofitar-ho, tant en l’àmbit professional com en el personal. Tanmateix, haig d’admetre que, en el meu cas, l’ascensió en la meva carrera política no va tenir tant a veure amb les oportunitats, sinó amb una trajectòria que em va encaminar vers a aquest vessant sense haver traçat cap estratègia prèvia. Vaig descobrir el meu compromís polític quan vaig entrar com a Sotsdirectora i, després, com a Directora General de l’Institut de Seguretat i Higiene en el Treball. Trobar-me rodejada de polítics, com ara Javier Arenas, Manuel Pimentel o Juan Carlos Aparicio, contribuí a que s’incrementés la meva espurna política. Llavors vaig començar a implicar-me en alguns actes, però d’una manera molt indirecta. Recordo especialment un dels primers: tenia vint-i-vuit anys i estava asseguda a la taula d’un restaurant, escoltant el missatge que ens estava transmetent un polític del PP, partit en el qual confiava sense haver-hi estat encara implicada. Aquell dirigent deia coses en les quals jo creia. Me’n vaig adonar que allò era justament el que volia fer. Em vaig dir a mi mateixa que tenia la capacitat de contribuir a estendre aquestes idees, a ampliar i donar a conèixer arreu del territori el seu projecte. Sabia que n’era capaç, que tenia aptituds per aconseguir-ho.
Activitat política com a cap de llista a Girona
Les oportunitats em comencen a arribar des del moment en què em comprometo amb el partit. Estava treballant com a Consellera Laboral de l’Ambaixada Espanyola a Washington DC, i delegada de l’ONU, quan el partit em proposa encapçalar la candidatura del PP a Girona. El cert és que estava desenvolupant una activitat professional molt enriquidora als Estats Units, i molt ben retribuïda. Amb trenta anys, treballava a la primera economia del món i en un projecte d’anàlisi del seu model de Seguretat Social; era molt interessant tant des del punt de vista intel·lectual com professional. Quan m’ho van proposar, recordo que els vaig comentar que era difícil aconseguir aquell escó, però vaig acceptar igualment. Així doncs, vaig fer les maletes i vaig enlairar-me en l’avió que em duria de nou cap a Barcelona amb el convenciment que aviat retornaria, que només anava a emprendre una campanya electoral que tenia un punt i final, però no fou així. Finalment, vam aconseguir guanyar l’escó, i després vaig ocupar el càrrec de Presidenta Provincial del PP a Girona.
Em sento orgullosa de ser Presidenta del PP a Catalunya
Vaig gaudir molt de la meva primera trajectòria política, com a Presidenta del PP a Girona, i també com a portaveu del Partit al Parlament de Catalunya. M’agrada molt la meva terra, estimo les comarques gironines i estava orgullosa de representar-les en nom del meu partit; i mai no em vaig plantejar ocupar la presidència de la formació a Catalunya. No entrava dins dels meus objectius, em sentia satisfeta desenvolupant aquesta tasca com a diputada; no m’hagués postulat mai per iniciativa pròpia. Però em van oferir la possibilitat de presidir el partit un dimarts, i diumenge ja era oficial, després d’un congrés durant el qual vaig haver d’enfrontar-me amb Montserrat Nebrera. Recordo estar asseguda al congrés i pensar: «Si perdo, semblarà que he perdut, quan mai no he volgut ser la presidenta. I si guanyo, iniciaré una etapa professional que tampoc no he elegit voluntàriament». En l’actualitat, després de vuit anys de presidència, el balanç és molt positiu. Considero que ha estat una de les millors decisions que he pres a la vida. Aquesta experiència m’ha permès conèixer la política des de dins, no me’n penedeixo, em sento orgullosa d’haver assolit aquest repte.
Només lamento que el meu pare no hagi vist la meva carrera política
Era la seva filla petita i vaig compartir moltes coses amb ell. L’única cosa que lamento d’aquests anys és que el meu pare no hagi pogut assistir a la meva trajectòria política. M’hauria agradat molt, crec que se n’hauria sentit la persona més orgullosa del món. Em va transmetre uns valors fonamentals que he pogut aplicar a la meva tasca diària. M’aconsellava que mai no volgués tornar el mal que em poguessin fer, perquè m’aniria a dormir molt més tranquil·la i satisfeta amb mi mateixa. Per això mai no he faltat el respecte a ningú, malgrat que altres persones no s’hagin comportat bé amb mi. Al Parlament, he fet grans amics, hi ha militants d’altres formacions polítiques als quals admiro molt. Tanmateix, haig de reconèixer que els anys de l’anomenat Procés català han estat molt durs, i algunes relacions se n’han ressentit. Formo part d’un partit polític que dóna suport al Govern espanyol, i sovint se’ns ha acusat d’ésser responsables de tot allò que no se’ls ha concedit. Després, s’ha vist que aquestes acusacions no eren certes: quan es demana la lluna, és normal que no la puguis obtenir. Les demandes s’han d’efectuar d’acord amb la legalitat constitucional.
Formem part de la dreta més europeista i avançada
El gran èxit de la Transició espanyola va ser anar de la llei a la Llei, i de la institució monàrquica a les formacions polítiques. Hauríem de ser conscients de l’esforç que van fer tots i cadascun d’aquells partits, des de la dreta fins als comunistes. Gràcies a la seva generositat i responsabilitat polítiques vam aconseguir una societat moderna, occidental, i amb una democràcia consolidada com la que tenim ara. I no ho hauríem pogut assolir sense la seva contribució. Els hi devem. A tots. No només a Adolfo Suárez i al Rei Juan Carlos I; també a totes les forces polítiques i als centenars de militants que van donar el seu vistiplau, malgrat arrossegar el seu passat. La Transició fou un exercici col·lectiu de generositat de moltes persones que van tenir sentit d’Estat; i justament això és el que estem perdent en l’actualitat. Per tal que la nostra societat avanci hem d’anar tots a l’una contra els veritables desafiaments que ens amenacen, com són el terrorisme gihadista, la crisi o la pèrdua de drets. Quan intenten desprestigiar el PP, ignoren que el nostre partit també va contribuir a fer possible la Transició. Les persones que critiquen la nostra formació política no tenen ni sentit ni grandesa d’Estat. D’altra banda, amb el Congrés de Sevilla, vam donar pas a un rellevant procés de refundació, amb un relleu generacional i una transformació de la nostra base i del nostre ideari polític per tal d’adaptar-nos a l’humanisme i a la dreta més liberal. Formem part del Partit Popular Europeu, que representa la dreta més liberal, europeista i avançada. La imatge que alguns volen oferir del PP no es correspon a la realitat; malauradament, hi ha molt mercenari en la nostra vida política.
La història col·locarà el PP al bon lloc que li pertoca
Crec que alguns polítics haurien de llegir més llibres d’història; els permetria aprendre dels errors del passat. A mi m’agrada molt i n’he llegit molta. Sense la lectura, i sense l’avidesa per continuar nodrint-me de cultura, no seria qui sóc. L’adquisició de coneixement ha de ser constant en la vida d’un polític. He llegit molt sobre la història de Catalunya, d’Espanya, d’Europa i del món. Alguns s’han sorprès quan s’han adonat que als populars també ens interessa la història de Catalunya, i quan han vist que hem estat capaços de rebatre sobre aquests temes. Per exemple, considero que no es pot anomenar Manuel Azaña quan no t’has llegit què va passar amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1932. D’altra banda, tant Albert Ribera, President de Ciutadans, com el líder del PSOE, Pedro Sánchez, parlen molt d’Adolfo Suárez; molts volen capitalitzar-ne la imatge, però el cert és que fou una de les persones més criticades, no només pels socialistes sinó també per moltes institucions i pel seu mateix partit, que se’n va desfer. Finalment, el temps l’ha posat al seu lloc. Considero que amb el PP ocorrerà quelcom similar: la història ens ajudarà a col·locar-lo en la posició que es mereix. Se’ns reconeixerà que hem contribuït, amb la nostra tasca política, a frenar aquesta bogeria del Procés català.
Vaig mantenir una relació epistolar i d’amistat amb Manuel Fraga
La política m’ha brindat la possibilitat de treballar al costat de ments privilegiades i amb una gran capacitat de lideratge; persones tant a les files del PP com a altres formacions. Vaig substituir un eminent cap de la política, Josep Piqué, figura brillant i de gran capacitat intel·lectual. Així mateix, sempre he admirat Manuel Fraga, pel seu bagatge històric i els seus coneixements. Ha estat un gran cavaller de la política. El vaig conèixer al final de la seva vida professional, en el moment en què vaig implicar-me al partit. Quan m’anomenaren Presidenta, em va trucar per telèfon, i des d’aleshores sempre va ser a prop meu. M’enviava retalls de premsa, sobretot a l’estiu, i notes a mà on m’explicava com creia que havia d’actuar o com veia la situació política catalana, i em posava en contacte amb persones que ell considerava cabdals. Vam mantenir una relació epistolar, però també d’amistat; sovint dinàvem plegats a Madrid. He tingut la gran sort de ser la persona que va ocupar el seu escó al Senado després de la seva mort. Fou tot un honor.
Mariano Rajoy és un dels polítics que més admiro
Declaro absolutament convençuda que Mariano Rajoy és un dels polítics que més admiro, per la seva capacitat de compromís, però sobretot per la seva resistència i el seu lloable sentit d’Estat. És un gran servidor públic. Si escull mantenir-se quatre anys més al càrrec no és per ambició personal o afany de protagonisme, sinó perquè creu que ha de finalitzar el projecte que va encetar: consolidar la recuperació econòmica d’Espanya. I és que encara queden moltes reformes a fer durant els propers anys. Sovint, se l’ha tractat amb una injusta duresa. Ell, en canvi, està donant exemple de la gran persona i del gran estadista que és. Considero que actualment estem perdent polítics amb sentit d’Estat. I que vivim una etapa de debilitat política; hi ha massa persones que tenen més cura de la seva ambició personal que del compromís de servei públic.
No s’ha de confondre l’oratòria amb el compromís d’Estat
Es poden fer grans discursos, amb grandiloqüència i efectivitat, amb o sense apunts al davant. Tanmateix, no podem confondre una bona capacitat d’oratòria amb un veritable compromís i servei d’Estat. Hi ha polítics, com els senyors Pablo Iglesias o Albert Rivera, que són capaços de fer intervencions memorables. Això no significa que tinguin vocació de servei públic i responsabilitat d’Estat. Avui dia, hi ha més carència d’aquestes qualitats que no pas d’una bona oratòria.
Confio molt en el projecte de Xavier García Albiol
Sóc una persona molt positiva i sé que el projecte de Xavier García Albiol pot tenir l’oportunitat de cohesionar un centredreta català i espanyol; és un repte molt important, una ocasió històrica; Piqué ho va intentar, però aleshores CiU estava en un bon moment, i durant la meva legislatura tampoc no ho vaig poder portar a terme perquè em vaig veure immersa en el Procés. Xavier García Albiol és un bon polític que té al seu favor un partit consolidat, un dels més importants a Espanya, i majoritari a Europa. La formació que representa defensa els sòlids principis del liberalisme i l’humanisme cristià de la dreta europea. D’altra banda, CiU està vivint el seu últim període, pràcticament ja no existeix. I Ciutadans representa una formació molt personalista que ha sabut aprofitar hàbilment el vot de desgast de les dues grans formacions polítiques del bipartidisme. Tanmateix, els projectes personalistes tenen els seus riscos. Per exemple, la senyora Rosa Díez o el senyor Josep Antoni Duran i Lleida eren, fa uns anys, dos dels polítics més valorats d’Espanya; però actualment no es tenen en compte, han desaparegut del panorama polític.
Em preocupen els populismes que s’aprofiten de la crisi
Tots els ciutadans ens mereixem que la nostra societat adquireixi una maduresa cívica i democràtica. Em preocupa molt que puguin tornar a repetir-se certs errors del passat. M’inquieta profundament que corrents populistes —ja siguin grups independentistes com d’extrema dreta— s’aprofitin de la crisi. En aquest segle XXI, en aquesta era de la globalització, afrontem un risc greu: la manipulació massiva de la informació a través dels mitjans de comunicació i d’Internet. Aquests moviments solen enaltir unes posicions ideològiques que sempre apunten a un enemic extern que s’ha de combatre. Espero que l’educació que han rebut les nostres generacions, a diferència dels nostres pares que no hi van poder accedir, ens permeti finalment tenir una actitud crítica vers aquests missatges que tergiversen la realitat. La propaganda mediàtica simplista no ha d’aconseguir tapar-nos els ulls; no només hem de ser capaços de veure l’arbre, també hem de saber distingir el bosc.
Sense ajustos econòmics, hagués perillat la Sanitat pública
Hi ha, per exemple, opinions absolutament negatives sobre els ajustos econòmics que s’han hagut d’emprendre. I és inaudit que hi hagi formacions polítiques que puguin criticar aquestes mesures amb arguments simplistes que posen en risc la nostra societat del benestar. En una economia domèstica, és evident que, si no ajustes el pressupost, no pots pagar les despeses bàsiques. Si no haguéssim procedit a activar polítiques d’estalvi i de contenció de la despesa, haguéssim fet perillar el nostre sistema sanitari. Actualment, podem gaudir de tractaments oncològics gratuïts; en altres països del món, o pagues o et mors. M’agradaria que la societat espanyola fos conscient dels serveis de què disposa, i que se n’adonés de la perillositat dels discursos populistes i poc responsables. Hem de recordar que el cinquanta per cent de l’Estat de Benestar del món es gaudeix dins de la Unió Europea, que no representa ni el vuit per cent de la població mundial. Aquells que hem viscut als Estats Units sabem que un tractament pel mal de cap pot arribar a costar vuit-cents dòlars.
El procés independentista català ha acabat amb CiU
El senyor Artur Mas ha volgut conformar-se en un personatge històric, en un segon Macià o un segon Companys; un símbol de l’alliberament d’una suposada Catalunya oprimida. I ho ha fet en un moment històric en què es patia una crisi gravíssima i calia prendre altres mesures. Va crear tota una cortina de fum per amagar les veritables prioritats, i es va presentar com un bussiness friendly. Però el Procés català, dissenyat per CiU, finalment ha acabat amb l’hegemonia del seu partit, tal i com vaig vaticinar en el seu moment. I no m’he equivocat: Unió ha desaparegut, i Convergència està en un declivi evident. És actualment un partit en decadència, ja no pot tornar a liderar el catalanisme moderat, el centredreta català. L’hegemonia històrica de CiU ja és part del passat. I com no podia ser d’una altra manera, el Procés català comença a ser liderat per les esquerres radicals.
Intel·ligent i cosmopolita: així és la societat catalana
El nacionalisme té com a objectiu aconseguir una nació. I és una finalitat que considero que no té raó de ser ni cap futur dins el món globalitzat en el qual vivim. La societat catalana és molt més intel·ligent, dinàmica, universal, cosmopolita i europeista. Durant els anys del Procés, Catalunya ha estat bombardejada amb una comunicació massiva i, en molts casos, subvencionada. Han fet arribar a la gent un únic missatge, que ha semblat majoritari. No obstant això, el temps ajudarà a posar les coses al seu lloc.
No s’han de dir falses veritats que esdevenen mentides
No és cert que Espanya robi a Catalunya; no s’ha de ser injust ni dir falses veritats que esdevenen mentides. És cert que Catalunya hi contribueix molt, i que caldria una major equitat, però no podem oblidar mai que hi ha un principi d’ordenació i solidaritat que hem d’acomplir. Imaginem que la recaptació dels impostos que paguen els barcelonins es quedés només a Barcelona. No seria just. La solidaritat entre els territoris fa que els impostos que es recapten a la Ciutat Comtal arribin també als gironins, als lleidatans i als tarragonins. I a Europa ocorre quelcom similar: quan els fons europeus es destinen a Catalunya i a Espanya, estan molt ben vistos, però no passa el mateix quan cal contribuir-hi. Hi ha una demagògia política molt perniciosa entorn d’aquest tema. La crisi econòmica ha afectat molt la població, i és irresponsable enganyar-la tot explicant-li que els seus diners estan sent gestionats malament.
Catalunya i Espanya hem passat per molts esdeveniments històrics que ens uneixen
Em sento catalana, espanyola i europea. He tingut uns pares, procedents d’altres localitats espanyoles, que admiraven profundament Catalunya. He crescut en un entorn que m’ha permès adoptar aquest doble sentiment: català i espanyol. He pogut igualment gaudir de la meravella de la geografia espanyola. Admiro els andalusos, el seu hedonisme, alegria i optimisme, i la seva capacitat de gaudir de la vida. I tenen una escola política que ha aportat una gran riquesa d’oratòria. I admiro també els gallecs, els madrilenys, els valencians, així com la resta de comunitats. El nostre país ha passat per molts esdeveniments històrics que ens uneixen, malgrat que a alguns només els interessi recordar únicament dos segles. Gaudim d’una rica pluralitat i diversitat. Em fa mal i no entenc que alguns vulguin separar-se’n d’aquesta manera tan freda. En ple segle XXI, els projectes els hem d’endegar pensant en gran i no petit.
El meu fill és la força que necessito per continuar endavant
Estic compromesa amb la política i he gaudit molt amb la meva feina, però la família sempre ha tingut un pes cabdal. El meu pare ja va ocupar un lloc especial, així com la meva mare i els meus germans. Ara, el meu fill significa tot per a mi. Em moriré sabent que el millor que he fet a la vida és ell. L’estic educant en els valors de la llibertat, la convivència i la concòrdia. Vull que aprengui sempre a valorar la part positiva de les seves vivències. Com deia el meu pare: «El destí de les persones no ho configuren les seves aptituds, sinó les seves actituds». Espero que quan sigui gran sàpiga valorar-ho. Gaudeixo molt educant-lo, és un nen que em retorna tots els meus esforços i que representa la força que necessito per continuar endavant.
