Oceà Pacífic

L'oceà Pacífic és el cos d'aigua més gran del món. Oceà Pacífic
Aquest oceà cobreix una tercera part de la superfície
terrestre, amb una àrea de 179,7 milions de km².[1]
S'estén uns 15.500 km des del mar de Bering, al nord
de l'Àrtic, fins als marges gelats de l'Antàrtida (el mar
de Ross) al Sud; el Pacífic ateny la seva màxima
amplitud E-O aproximadament a 5 graus de latitud
Nord, on s'estén per uns 19.800 km, des d'Indonèsia
fins a la costa de Colòmbia. El límit occidental de
l'oceà se situa sovint a l'estret de Malacca. El punt de
més fondària de la superfície terrestre, la fossa de les
Mariannes, està ubicat al Pacífic.

El Pacífic conté unes 25.000 illes,[2] més que tota la

resta d'oceans junts, la majoria de les quals es troben
al sud de l'equador. Aquest oceà cobreix una àrea de
165.700.000 km². El punt més baix de la superfície
de l'escorça terrestre, la fossa de les Marianes, es Localització de l'oceà Pacífic
troba al Pacífic. Tipus Oceà i mar
Part de oceà mundial
Al llarg dels marges irregulars del Pacífic hi ha molts Localitzat a l'entitat Terra
mars, els més grans dels quals són el mar de Cèlebes, geogràfica
mar del Corall, Mar de la Xina Oriental, mar del Localització
Japó, mar de Sulu, Mar de Tasmània i la mar Groga. Continent Amèrica, Àsia i Oceania
L'estret de Malacca uneix l'oceà Pacífic i l'Índic a País Diversos
l'oest, i el Passatge de Drake uneix el Pacífic i
l'Atlàntic a l'est. Aquests dos oceans també estan
units pel canal de Panamà a l'Amèrica Central.

El primer europeu que va contemplar la immensitat

de l'oceà Pacífic des de la vora americana va ser el
gentilhome i explorador espanyol Vasco Núñez de
Balboa, qui el dia 25 de setembre de 1513 després
d'haver pres possessió de les seves aigües en nom
dels reis de Castella, li va atorgar el nom de mar del
Sud a l'enorme extensió d'aigua que va mirar des
d'una cimera ubicada a l'istme de Panamà.

L'explorador portuguès Fernando de Magallanes va

batejar l'oceà amb el nom de Pacífic, és a dir,
tranquil.[3] En el seu viatge des de l'estret de Wikimedia | © OpenStreetMap
Magallanes fins a les Filipines, Magallanes va trobar
l'oceà tranquil. Per descomptat, el Pacífic no està  0° N, 160° O
sempre en calma; a les illes del Pacífic hi ha molts Format per 33
tifons i huracans, i les terres al voltant del Pacífic Dades i xifres
estan plenes de volcans i sovint sacsejades per Profunditat màxim: 11.034 m
terratrèmols. Els tsunamis, deguts a terratrèmols mitjana: 4.280 m
submarins han devastat moltes illes i han escombrat Dimensions 19.800 ( ) km
pobles sencers. Punt més baix fossa Challenger
 (−11.022 m )
Superfície 165.700.000 km².
Mesures i indicadors
Contingut Volum 714.839.310 km³
Geografia física
Localització i delimitació de l'IHO
Aigua
Clima
Geologia
Història Geològica
Fons oceànic
Masses de terra
Golfs
Història i economia
La conca del Pacífic
Problemes mediambientals
Països i territoris costaners
Principals ports
Referències
Vegeu també
Bibliografia

Geografia física

Localització i delimitació de l'IHO

En la 3a edició (1953) de "Límits

d'Oceans i Mars" de l'Organització
Hidrogràfica Internacional,
màxima autoritat internacional en
matèria de delimitació de mars, el
Pacífic està dividit en Pacífic
Vista del Pacífic Sud des del pont Nord i Pacífic Sud i delimitat de
d'un submarí estatunidenc.
la forma següent:[4]

Pacífic Nord

!"Al sud-oest. El límit nord-oriental de l'Arxipèlag de les Índies

Orientals (malai) des de l'Equador fins a l'illa de Luzon. Platja a San Francisco, situat al
!"A l'oest i nord-oest. Els límits orientals del Mar de les Filipines i del Pacífic Nord.
Mar del Japó i el límit sud-oriental del Mar d'Okhotsk.
!"Al nord. Els límits meridionals del Mar de Bering i el Golf d'Alaska.
!"A l'est. El límit occidental de les aigües costaneres del sud-est d'Alaska i la Colúmbia Britànica, i el
límit meridional del Golf de Califòrnia.
!"Al sud. L'Equador, però excloent les illes de Kiribati i les Galápagos, grups que cauen al nord del
mateix Equador.

Pacífic Sud

!"A l'oest. El meridià 146° 55′ E des del continent Antàrtic, fins al cap sud-est a Tasmània (l'extrem
meridional de l'illa).
!"Al sud-oest i nord-oest. Els límits meridional, oriental i nord-oriental del Mar de Tasmània, els límits
sud-oriental i nord-oriental del Mar del Corall, els límits meridional, oriental i septentrional dels mars
de Salomó i Bismark, i el límit nord-oriental de l'Arxipèlag de les Índies Orientals des de Nova Guinea
fins a l'Equador.
!"Al nord. L'Equador, però incloent-hi les illes de Kiribati i les Galápagos, grups que cauen al nord de la
mateixa línia.
 !"A l'est. Una línia des del cap Virgenes (52° 21′ S, 68° 21′ O) al cap Esperit Sant, al nord de Terra del
Foc (l'entrada oriental a l'Estret de Magallanes; el meridià del Cap d'Hornos (67° 16′ W) des de Terra
del Foc fins al Continent Antàrtic. (Aquests límits encara no han estat acceptats oficialment per Xile.)
!"Al sud. El Continent antàrtic.

L'any 2000 l'OHI va redefinir el Pacífic, movent el seu límit meridional al Paral·lel 60º sud, de forma que
les aigües al sud de la línia queden definides com a Oceà Antàrtic. Aquesta nova definició no ha estat
encara ratificada (ja que una reserva ha estat presentada per Austràlia)[5] malgrat això està en ús per l'OHI
i altres. Quan sigui adoptada, la definició del 2000 serà publicada en la 4a edició de Límits dels Oceans i
els Mars i restaurarà l'Oceà Antàrtic com estava originalment definit en la segona edició i posteriorment
omès en la tercera edició.

Aigua
Les temperatures al Pacífic varien des del punt de congelació a prop dels pols a uns 29 graus Celsius prop
de l'equador. La salinitat també varia amb la latitud. L'aigua a prop de l'equador és menys salina que la de
les latituds mitjanes degut a la precipitació equatorial abundant al llarg de l'any. Cap als pols, la salinitat,
com la temperatura, també és baixa, ja que existeix poca evaporació d'aigua de mar a aquestes àrees.

La circulació superficial de les aigües del Pacífic és generalment en el sentit de les agulles del rellotge a
l'Hemisferi Nord i en contra al Sud. El corrent nord-equatorial, circula cap a l'oest a la latitud de 15 ° N
pels vents alisis, giren cap al nord prop de les Filipines per a esdevenir el càlid corrent de Kuroshio, o del
Japó. Girant cap a l'est a uns 450° N el Kuroshio es divideix i algunes aigües es mouen cap al Nord com el
corrent de les Aleutianes, mentre que la resta es mouen cap al sud per a reunir-se amb el corrent Nord
Equatorial. El corrent Aleutià es divideix a l'aproximar-se a Nord Amèrica i forma la base d'un gir en
contra de les agulles del rellotge al mar de Bering. El seu braç sud esdevé el lent corrent de Califòrnia, que
flueix cap al sud.

El Corrent Sud Equatorial, que flueix cap a l'oest al llarg de l'equador, gira cap al sud a l'est de Nova
Guinea, gira a l'est a uns 50 graus de latitud sud, i s'uneix al corrent de circulació principal cap a l'oest del
Pacífic Sud, que inclou el Corrent Antàrtic Circumpolar que dona la volta a la Terra. A l'aproximar-se a la
costa de Xile, el Corrent Sud Equatorial es divideix; una branca flueix al voltant del Cap d'Hornos i l'altra
gira al nord per formar el corrent del Perú, o de Humboldt.

Clima
Només els interiors de les grans masses d'Austràlia, Nova Guinea, i
Nova Zelanda escapen de la influència climàtica del Pacífic. A l'àrea del
Pacífic, hi ha cinc zones o regions climàtiques diferents: les latituds
mitjanes, els tròpics, la regió del monsó, la dels tifons, i l'equador
(zona de calma). Els vents contra-alisis tenen lloc a les latituds
mitjanes, al nord i al sud de l'equador, i porten canvis estacionals
marcats a les latituds nord i sud. Més a prop de l'equador, on estan la
majoria de les illes, els vents constants alisis porten temperatures
Núvols de tempesta cumulonimbus
relativament constants al llarg de l'any de 21-27 graus Celsius.
incus solcant un capvespre vist des
La regió del monsó està lluny al Pacífic oest entre el Japó i Austràlia. de l'Estació Espacial Internacional.
Les característiques d'aquesta regió climàtica són vents que bufen de
l'interior continental cap a l'oceà a l'hivern i en la direcció oposada a
l'estiu. En conseqüència, té lloc una marcada estació de núvols i pluja. Els tifons causen sovint danys
extensos a l'oest i al sud-oest del Pacífic. La freqüència més gran de tifons existeix a un triangle que va del
sud del Japó a les Filipines centrals a la Micronèsia oriental.

Geologia
La Línia d'Andesita és la distinció regional més significativa del Pacífic. Separa la part més profunda, de
roques ígnies bàsiques, de les àrees continentals parcialment submergides de roques ígnies àcides dels
marges. La línia d'andesita segueix el límit oest de les illes de Califòrnia i passa al sud de les illes
Aleutianes, al llarg del límit est de la Península de Kamtxatka, les Illes Kurils, Japó, les Mariannes, les illes
Salomó, i Nova Zelanda.

La discontinuïtat continua cap al nord-est al llarg de l'extrem oest de la Serralada Albatros al llarg de Sud-
amèrica cap a Mèxic, tornant a les illes de Califòrnia. Indonèsia, les Filipines, el Japó, Nova Guinea, i Nova
Zelanda són extensions cap a l'est dels blocs continentals d'Austràlia i Àsia i estan fora de la línia
d'Andesita.

En el cercle tancat de la línia d'Andesita estan la majoria de fosses profundes, muntanyes volcàniques
submergides, i illes volcàniques oceàniques que caracteritzen la Conca Pacífica Central. És aquí que les
laves basàltiques flueixen lentament per a formar grans muntanyes volcàniques en forma de cúpula els
cims erosionats de les quals formen arcs d'illes, cadenes, i arxipèlags. Fora de la línia d'Andesita, el
vulcanisme és de tipus explosiu, i l'anomenat anell de foc del Pacífic és la zona més volcànica de la Terra.

Història Geològica

L'Oceà Pacífic va desenvolupar a patir de l'oceà Pantalàssic després de la ruptura de Pangea. No hi ha

establerta una data precisa de quan es va produir aquest canvi, donat que la substitució del fons del mar és
un procés continu. Nombrosos mapes de reconstrucció sovint canvien el nom de Pantalassa al Pacífic en
l'època en què l'Oceà Atlàntic va començar a formar-se.[6][7][8] l'oceà Pantalàssic es formà per primera
vegada fa 750 milions d'anys després de la ruptura del supercontinent Rodínia,[8] amb tot s'estima que el
fons oceànic més antic de l'Oceà Pacífic és de l'ordre d'uns 180 milions d'anys d'antiguitat.[9]

Fons oceànic

A la conca del Pacífic, el fons de l'oceà és relativament uniforme, amb

una profunditat mitjana d'uns 4.270   metres. Les irregularitats més
grans de l'àrea són pics submarins de pendents molt pronunciades i
cims plans, conegudes en anglès com seamounts. La part oest del sòl
consisteix en arcs muntanyosos que s'alcen sobre el mar com a grups
d'illes, com les illes Salomó i Nova Zelanda, i fosses profundes, com la
de les Marianes, o de les Filipines, i la de Tonga. La majoria de les
fosses profundes són adjacents als marges exteriors de l'ampla
plataforma continental occidental.

Al llarg del límit est de la conca Pacífica està el Dorsal del Pacífic
Oriental, que és una part de la serralada oceànica central. Amb una Imatge del fons de l'Oceà Pacífic.
amplada d'uns 3000 km, té una alçada d'uns 3 km sobre el sòl marí Les característiques més notables
adjacent. són les fosses al costat occidental i
les grans planes que s'estenen pel
Com que una àrea relativament petita drena al Pacífic i junt amb la costat oriental
mida immensa de l'oceà, la majoria dels sediments són autigènics o
pelàgics a l'origen. Els sediments autigènics inclouen montmorillonita i
zeolita. Els sediments pelàgics derivats de l'aigua de mar inclouen argiles roges pelàgiques i restes
calcàries de vida marina. Els sediments terrígens estan confinats a bandes estretes marginals a prop de la
terra.

Masses de terra

La massa més gran de l'Oceà Pacífic és el continent d'Austràlia. A uns 3200 km al sud-est es troba el gran
grup d'illes de Nova Zelanda. Gairebé totes les illes menors del Pacífic estan entre els 30 °N i 30 °S,
estenent-se del sud-est asiàtic a l'illa de Pasqua; la resta de la conca pacífica no té illes, gairebé. El gran
triangle de la Polinèsia que connecta Hawaii, l'illa de Pasqua, i Nova Zelanda inclou els arxipèlags de les
illes Cook, illes Marqueses, illes Samoa, illes de la Societat, Tokelau, Tonga i Tuamotu. Al nord de
l'equador i a l'oest de la línia internacional de canvi de dia hi ha nombroses illes petites de la Micronèsia,
incloent-hi les illes Carolines, les illes Marshall, i les Marianes. Al racó sud-oest del Pacífic hi ha les illes de
la Melanèsia, dominades per Nova Guinea. Altres arxipèlags de la
Melanèsia són Bismarck, Fiji, Nova Caledònia, les illes Salomó i
Vanuatu. Les illes del Pacífic són de quatre tipus bàsics: illes
continentals, illes altes, atol i plataformes de corall aixecades. Entre les
illes continentals s'hi inclou Nova Guinea, Nova Zelanda i les Filipines.
Aquestes illes estan estructuralment associades amb els continents
propers. Les illes altes són d'origen volcànic, i moltes contenen volcans Imatge de satèl·lit d'Oceania
actius. Entre aquestes hi ha l'illa de Bougainville, Hawaii i les illes
Salomó.

El tercer i quart tipus d'illes són les coral·lines. Els esculls de corall són estructures baixes que han crescut
sobre lava basàltica sota la superfície de l'oceà. Un dels més importants és la Gran Barrera al nord-est
d'Austràlia. Un segon tipus d'illa formada de corall és la plataforma de corall aixecada, normalment més
gran que les illes baixes de corall, anomenada makatea. Per exemple Banaba (abans illes Oceà) i Makatea
a les Tuamotu, arxipèlag de la Polinèsia Francesa.

A 250 kilòmetres de Sydney hi ha volcans amb 50 milions d'anys d'antiguitat.[10]

Golfs
!"Golf de Califòrnia
!"Golf de Tehuantepec
!"Golf de Fonseca
!"Golf de Panamà

Història i economia
Importants migracions humanes han tingut lloc al Pacífic des de temps
prehistòrics, notables a la zona de la Polinèsia des de Tahití fins a
Hawaii i Nova Zelanda.

L'oceà va ser albirat pels europeus a l'inici del segle   XVI. Tot i que
Amerigo Vespucci ja va insinuar l'existència d'aquesta massa
d'aigua,[12] va ser el conqueridor castellà Vasco Núñez de Balboa
(1513) qui va travessar l'istme de Darién i va aconseguir arribar a
Maris Pacifici d'Ortelius (1589). Un aquest oceà, que primerament l'anomenà Mar del Sud[12]
dels primers mapes impresos que (simplement pel fet de trobar-se més al sud que el punt de partida
mostren l'oceà Pacífic; vegeu també inicial d'on havien iniciat el trajecte (la mar Carib). Posteriorment
Mapa waldseemüller de Martin també va ser albirat per Fernando De Magallanes, que va arribar a les
Waldseemüller. (1507)[11] Filipines el 1521, i Juan Sebastián Elcano que va completar la primera
circumnavegació del món el 1522. Durant la resta del segle   XVI i
principis del segle   XVII, la influència espanyola va ser absoluta. El
Pacífic va arribar a denominar-se el "llac espanyol", amb vaixells espanyols navegant fins a les Filipines i
Guam, i explorant les Illes Mariannes, les Carolines i Palau, territoris de la Capitania General de les
Filipines. El 1545 l'expedició de Yñigo Ortiz de Retez va arribar a Nova Guinea i la va batejar amb aquest
nom per la similitud de l'aspecte dels seus nadius amb els de Guinea a Africa. La ruta espanyola del Galió
de Manila va operar durant dos segles i mig a través del Pacífic, unint els ports d'Acapulco i Manila entre
1565 i 1815. El 1568 el navegant Alvaro de Mendaña va descobrir les Illes Tuvalu i les illes Salomó, i en una
segona expedició el 1595 va descobrir les Illes Marqueses. El 1606, l'expedició espanyola de Quiros va
descobrir les Illes Pitcairn, les Noves Hebridas (avui Vanuatu) i va visitar les Salomó. Quiros va
desembarcar a l'illa principal de les Noves Hebridas batejant-la com l'Austrialia de l'Esperit Sant, creient
que havia arribat a la Terra Australis, el continent australià. Malgrat trobar-se en les Nuevas Hebridas, el
nom "Austràlia" va acabar substituint el de Terra Australis, i ha perdurat fins als nostres dies. Durant el
segle  XVII els holandesos, navegant des d'Europa pel sud de l'Àfrica també van arribar al Pacífic Sud,
comerciant i descobrint nous territoris. Abel Janszoon Tasman va descobrir Tasmània el 1642 i Nova
Zelanda. Al segle  XVIII els russos van explorar part d'Alaska i les illes Aleutianes. Diverses expedicions
espanyoles van intentar reafirmar la sobirania espanyola a l'extrem nord d'Amèrica del Nord a finals del
segle  XVIII, també assolint Canadà i Alaska. Entre elles, l'expedició de Juan Francisco de la Bodega y
Quadra va establir un assentament espanyol a Nutka, a l'Illa de Vancouver (originalment "Quadra i
Vancouver") i va arribar fins a l'illa de Kodiak a Alaska. Els francesos al seu torn van explorar la Polinèsia,
i els britànics en els tres viatges de James Cook: al Pacífic Sud i Austràlia, Hawaii, i el nord-oest americà
del Pacífic.

L'imperialisme del segle  XIX va resultar en l'ocupació del Pacífic per les potències occidentals. Es van fer
contribucions significants al coneixement oceanogràfic als viatges del H.M.S. Beagle als anys 1830, amb
Charles Darwin a bord; el H.M.S. Challenger durant els 1870; la U.S.S. Tuscarora (1873-76); i l'alemany
Gazelle (1874-76). Encara que els Estats Units van prendre les Filipines el 1898, el Japó controlava el
Pacífic oest el 1914, i va ocupar moltes altres illes durant la II Guerra Mundial. Al final d'aquesta guerra, la
flota del Pacífic americana era l'amo virtual de l'oceà.

Hi ha disset estats independents al Pacífic: Austràlia, Fiji, Japó, Kiribati, Illes Marshall, Estats Federats de
Micronèsia, Nauru, Nova Zelanda, Palau, Papua Nova Guinea, Filipines, Samoa, Salomó, República de la
Xina (Taiwan), Tonga, Tuvalu, i Vanuatu. Onze d'aquestes nacions han arribat a la seva total
independència a partir dels anys 1960. Les Illes Mariannes del Nord s'autogovernen amb la política
exterior menada pels Estats Units, i les Illes Cook i Niue estan en relacions similars amb Nova Zelanda.
També al Pacífic hi ha l'estat americà de Hawaii i diversos territoris i possessions d'Austràlia, Xile, França,
Japó, Nova Zelanda, el Regne Unit, i els Estats Units.

L'explotació de la riquesa mineral del Pacífic està temperada per les grans profunditats oceàniques. En
aigües poc profundes lluny de les costes d'Austràlia i Nova Zelanda, s'extreu petroli i gas natural i es cullen
perles a les costes d'Austràlia, Japó, Papua Nova Guinea, Nicaragua, Panamà, i les Filipines, encara que
cada cop menys. La riquesa més gran del Pacífic és la pesca. Les aigües costaneres dels continents i les illes
més temperades crien bacallà, salmó, sardina, peix espasa, i tonyina. El 1986, les nacions membres del
Fòrum Pacífic Sud van declarar l'àrea com a zona lliure nuclear en un esforç d'aturar les proves nuclears i
prevenir l'abocament de residus nuclears.

La conca del Pacífic

El Pacífic és la conca oceànica més antiga de totes les existents. Les seves roques sedimentàries són les
més antigues i tenen una edat aproximada de 200 milions d'anys. Les principals característiques de la
conca oceànica estan relacionades amb la tectònica de plaques i el vulcanisme. Tot i que el fons oceànic a
la zona central del Pacífic és molt regular, els anomenats "guyots", unes elevacions submarines amb el cim
pla i forma de columna, sí que constitueixen irregularitats que ressalten. A la part occidental de l'Oceà
Pacífic, sorgeixen arcs d'illes per sobre el nivell del mar, amb profunds sistemes de fosses als seus límits,
així com al llarg de la costa asiàtica. La zona oriental del Pacífic es caracteritza per la presència de la dorsal
del Pacífic oriental, una part del sistema de dorsals oceàniques que rodeja el planeta. Els dipòsits
sedimentaris de l'oceà Pacífic es componen majoritàriament de partícules d'origen local (dipòsits
orgànics), per exemple, els esquelets de petits animals marins. Només es troben dipòsits materials de
partícules procedents dels continents circumdants a les zones costaneres i a les estretes plataformes
continentals.

Problemes mediambientals
L'oceà pacífic té un important problema de contaminació marina. La contaminació marina és un terme
genèric per a l'entrada nociva a l'oceà de productes químics o partícules. El culpable més gran són els rius
que desemboquen a l'Oceà, i amb això els molts productes químics que s'utilitzen com fertilitzants a
l'agricultura així com els residus del bestiar i dels humans. L'excés d'oxigen que exhaureixen els productes
químics a l'aigua pot portar a la hipòxia i a la creació d'una zona morta.

També hi ha nombroses escombraries marines, aquest és un terme utilitzat per descriure la flotació de
residus creats pels humans que s'ha trobat en un llac, mar, oceà. Les deixalles a l'oceà tendeixen a
acumular-se en el centre de les grans corrents i a la línia de la costa, arribant freqüentment fins a les
platges.

Un dels fenòmens de contaminació més espectacular de l'oceà Pacífic és la famosa Sopa de Plàstic del
Pacífic.

Països i territoris costaners

Zones Econòmiques Exclusives dels països costaners del Pacífic i del Sud-Est Asiàtic.
S'aprecien les extenses zones econòmiques que proporcionen als Estats Units, França, Nova Zelanda i Austràlia, les encara
nombroses colònies a Oceania.

!" Guatemala !" Illa Norfolk

!" Argentina
!" Hondures !" República de Palau
!" Austràlia
!" Indonèsia !" Panamà
!" Brunei
!" Illes Cook !" Papua Nova Guinea
!" Cambodja
!" Illes Mariannes !" Perú
!" Canadà Septentrionals !" Wallis i Futuna
!" Xile !" Illes Marshall !" Polinèsia Francesa
!" República Popular de la !" Illes Pitcairn
Xina !" Rússia
!" Illes Salomó
!" Colòmbia !" Samoa
!"  Japó
!" Costa Rica !" Samoa Americana
!" Kiribati
!" Corea del Nord !" Singapur
!" Malàisia
!" Corea del Sud !" Tailàndia
!" Mèxic
!" El Salvador !" Taiwan
!" Micronèsia
!" Estats Units !" Tokelau
!" Nauru !" Timor Oriental
!" Equador
!" Nova Caledònia !" Tonga
!" Fiji
!" Nova Zelanda
!" Filipines !" Tuvalu
!" Nicaragua
!" Guam !" Vanuatu
!" Niue
!" Vietnam
Principals ports
!"Acapulco, Guerrero, Mèxic !"Melbourne, Victòria, Austràlia
!"Anchorage, Alaska, Estats Units d'Amèrica !"Manila, Filipines
!"Antofagasta, Xile !"Nampho, Corea del Nord
!"Arica, Xile !"Newcastle, Nova Gal·les del Sud, Austràlia
!"Auckland, Nova Zelanda !"Oakland, Califòrnia, Estats Units
!"Ciutat de Bacolod, Filipines !"Ciutat de Panamà, Panamà
!"Bangkok, Tailàndia !"Portland, Oregon, Estats Units
!"Batangas, Filipines !"Portoviejo, Equador
!"Bluff, Nova Zelanda !"Prince Rupert, Colúmbia Britànica (Canadà)
!"Brisbane, Queensland, Austràlia !"Puerto Chacabuco, Xile
!"Buenaventura, Colòmbia !"Puerto Montt, Xile
!"Busan, Corea del Sud !"Puerto Vallarta, Jalisco, Mèxic
!"Cabo San Lucas, Baixa Califòrnia Sud, Mèxic !"Pyeongtaek, Corea del Sud
!"Ciutat de Cagayan de Oro, Filipines !"Qingdao, Xina
!"Callao, Perú !"Saigon, Vietnam
!"Cebu, Filipines !"San Antonio, Xile
!"Chongjin, Corea del Nord !"San Diego, Califòrnia, Estats Units
!"Dalian, Xina !"San Francisco, Califòrnia, Estats Units
!"Da Nang, Vietnam !"Seattle, Estats Units
!"Davao, Filipines !"Stewarts Point, Califòrnia
!"Ensenada, Mèxic !"Xangai, República Popular de la Xina
!"Esmeraldas, Equador !"Shenzhen, Xina
!"Guayaquil, Equador !"Singapur
!"Haiphong, Vietnam !"Songkhla, Tailàndia
!"Hong Kong, Xina !"Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia
!"Honolulu, Hawaii, Estats Units !"Tacoma, estat de Washington, Estats Units
!"Incheon, Corea del Sud !"Taichung, República de la Xina (Taiwan)
!"Iloilo, Filipines !"Talcahuano, Xile
!"Iquique, Xile !"Tauranga, Nova Zelanda
!"Jayapura, Indonèsia !"Tianjin, República Popular de la Xina
!"Kaohsiung, República de la Xina (Taiwan) !"Tijuana, Baixa Califòrnia, Mèxic
!"Kitimat, Colúmbia Britànica (Canadà) !"Tòquio (Japó)
!"Keelung, República de la Xina (Taiwan) !"Tumaco, Colòmbia
!"Kobe, Japó !"Valparaíso, Xile
!"Kuala Terengganu, Malàisia !"Vancouver, Colúmbia Britànica, Canadà
!"Laem Chabang, Tailàndia !"Victoria, Canadà
!"Lyttelton, Nova Zelanda !"Vladivostok, Rússia
!"Long Beach, Estats Units !"Wollongong, Nova Gal·les Del Sud, Austràlia
!"Los Angeles, Estats Units !"Xiamen, República Popular de la Xina
!"Manta, Equador !"Yantai, República Popular de la Xina
!"Manzanillo, Colima, Mèxic !"Yokohama, Japó
!"Mazatlán, Sinaloa, Mèxic !"Zamboanga, Filipines

Referències
1. Pacific Ocean (http://concise.britannica.com/ebc/article-9374340/Pacific-Ocean) Arxivat (https://web.ar
 chive.org/web/20071219210136/http://concise.britannica.com/ebc/article-9374340/Pacific-Ocean)
2007-12-19 a Wayback Machine.". Britannica Concise. 2006. Chicago: Encyclopædia Britannica, Inc.
2. MITCHELL, Andrew W. The Fragile South Pacific: An Ecological Odyssey (http://books.google.cat/book
s?id=_wPMHXvWiEIC&pg=PA17&dq=pacific+25000+islands&hl=ca&sa=X&ei=na2TUsatEoW10QW7r
oHICg&ved=0CHIQ6AEwCQ#v=onepage&q=pacific%2025000%20islands&f=false) (en anglès).
University of Texas Press, 1990, p. 17. ISBN 0292724667.
3. «CATHOLIC ENCYCLOPEDIA: Ferdinand Magellan (http://www.newadvent.org/cathen/09526b.htm)».
Newadvent.org, 01-10-1910. [Consulta: 31 octubre 2010].
4. International Hydrographic Organization. «Limits of Oceans and Seas, 3rd edition (https://web.archive.
org/web/20150622010929/http://www.iho-ohi.net/iho_pubs/standard/S-23/S23_1953.pdf)» (en anglès).
Monte Carlo, Monaco: International Hydrographic Organization (http://www.iho.int/english/home/),
1953. Arxivat de l'original (http://www.iho-ohi.net/iho_pubs/standard/S-23/S23_1953.pdf) el 22 de juny
2015. [Consulta: 12 juny 2010].
5. DARBY, Andrew «Canberra all at sea over position of Southern Ocean (http://www.theage.com.au/articl
es/2003/12/21/1071941610556.html)». The Age, 22-12-2003 [Consulta: 21 desembre 2009].
6. «Triassic (http://www.scotese.com/newpage8.htm)». Scotese.com. [Consulta: 31 octubre 2010].
7. «Late Jurassic (http://www.scotese.com/late1.htm)». Scotese.com. [Consulta: 31 octubre 2010].
8. «GEOL 102 The Proterozoic Eon II: Rodinia and Pannotia (http://www.geol.umd.edu/~tholtz/G102/102
prot2.htm)». Geol.umd.edu, 05-01-2010. [Consulta: 31 octubre 2010].
9. «Age of the Ocean Floor (http://geology.about.com/library/bl/maps/blseafloorage.htm)».
Geology.about.com, 05-08-2010. [Consulta: 31 octubre 2010].
10. SMITH, Deborah «50 million-year-old volcano cluster discovered off Sydney (http://www.newsroom.uns
w.edu.au/news/science-tech/50-million-year-old-volcano-cluster-discovered-sydney)». UNSW,
13-07-2015 [Consulta: 23 juliol 2015].
11. «Library Acquires Copy of 1507 Waldseemüller World Map - The Library Today (Library of Congress)
(http://www.loc.gov/today/pr/2001/01-093.html)».
12. «oceà Pacífic (https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/ocea-pacific)». Gran
Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Vegeu també
!"Conca Indo-Pacífica
!"Gran zona d'escombraries del Pacífic

Bibliografia
!"BARKLEY, R.A.. Oceanographic Atlas of the Pacific Ocean (en anglès), 1969.
!"CAMERON, I. Lost Paradise (en anglès), 1987.
!"COUPER, A. Development in the Pacific Islands (en anglès), 1988.
!"CRUMP, D.J.. Blue Horizons (en anglès), 1980.
!"GILBERT, John. Charting the Vast Pacific (en anglès), 1971.
!"LOWER, J. Arthur. Ocean of Destiny: A Concise History of the North Pacific, 1500-1978 (en anglès),
1978.
!"OLIVER, D.L.. The Pacific Islands (en anglès). 3a ed., 1989.
!"RIDGELL, R. Pacific Nations and Territories (en anglès). 2a ed., 1988.
!"SOULE, Gardner. The Greatest Depths (en anglès), 1970.
!"SPATE, O.H.. Paradise Found and Lost (en anglès), 1988.
!"STANLEY, David. Moon Handbooks South Pacific (en anglès), 2004.
!"TERRELL, J.E.. Prehistory in the Pacific Islands (en anglès), 1986.

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Oceà_Pacífic&oldid=30198095»
La pàgina va ser modificada per darrera vegada el 19 maig 2022 a les 23:26.
El text està disponible sota la Llicència de Creative Commons Reconeixement i Compartir-Igual; es poden aplicar termes
addicionals. Vegeu les Condicions d'ús. Wikipedia® (Viquipèdia™) és una marca registrada de Wikimedia Foundation, Inc.