Oceà Atlàntic

L'oceà Atlàntic és un dels cinc oceans de Oceà Atlàntic

la Terra entre Amèrica -a l'oest- i Europa i
Àfrica -a l'est. L'oceà ocupa una conca
allargada, amb forma de essa, estesa de
nord a sud i dividida en l'Atlàntic nord i el
sud pels corrents equatorials a una latitud
de 8° nord, aproximadament. Limitat per
Nord-amèrica i Sud-amèrica a l'oest i
Europa i Àfrica a l'est, l'Atlàntic està lligat
a l'oceà Pacífic per l'oceà Àrtic al nord i el
pas de Drake al sud. També existeix una
connexió artificial entre l'Atlàntic i el
Pacífic pel canal de Panamà. A l'est, la línia
que divideix l'Atlàntic i l'oceà Índic és el
meridià 20° est. L'Atlàntic està separat de
l'oceà Àrtic per una línia que va de
Groenlàndia al sud de les illes Spitsbergen
al nord de Noruega. Localització de l'oceà Atlàntic
Tipus Oceà
L'Atlàntic cobreix aproximadament el 20% Epònim Atles
de la superfície terrestre i només l'oceà Part de oceà mundial
Pacífic el supera en mida. Amb els seus Localització
mars adjacents, ocupa una àrea de Continent Amèrica, Àfrica i Europa
106.450.000   km²; sense aquests, té una País de la Islàndia, Noruega, Suècia, Finlàndia,
àrea de 82.362.000   km². L'àrea de terra conca Rússia, Estònia, Letònia, Lituània,
que drena l'Atlàntic és quatre vegades la Polònia, Alemanya, Dinamarca,
Països Baixos, Regne Unit, República
del Pacífic o la de l'Índic. El volum d'aigua d'Irlanda, Bèlgica, França, Espanya,
a l'Atlàntic, amb els seus mars adjacents, Portugal, Mònaco, Itàlia, Malta,
és de 354.700.000 km³ i sense aquests de Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i
Hercegovina, Montenegro, Albània,
323.600.000 km³. Grècia, Turquia, Bulgària, Romania,
Ucraïna, Geòrgia, Xipre, Síria, Líban,
La profunditat mitjana de l'Atlàntic, amb Israel, Estat de Palestina, Egipte,
els seus mars adjacents, és de 3.332 m; Líbia, Tunísia, Algèria, Marroc,
Mauritània, Cap Verd, Senegal,
sense aquests és de 3.926 m. La Gàmbia, Guinea Bissau, Guinea,
profunditat més gran, 8.605 m, és a la Sierra Leone, Libèria, Costa d'Ivori,
fossa de Puerto Rico. L'amplada de Ghana, Togo, Benín, Nigèria,
Camerun, São Tomé i Príncipe,
l'Atlàntic varia entre els 2.848 km que hi Guinea Equatorial, Gabon, República
ha entre Brasil i Libèria i els 4.830 km que del Congo, Angola, República
hi ha entre els Estats Units i el nord Democràtica del Congo, Namíbia,
Sud-àfrica, Xile, Argentina, Uruguai,
d'Àfrica. Brasil, Surinam, Guyana, Veneçuela,
Colòmbia, Trinitat i Tobago,
L'oceà Atlàntic té costes irregulars Barbados, Grenada, Saint Vincent i
dentades per nombroses badies, golfs i les Grenadines, Saint Lucia,
Dominica, Saint Christopher i Nevis,
mars. Inclouen el mar del Carib, el golf de Antigua i Barbuda, Panamà,
Mèxic, el golf de Sant Llorenç, la badia de Nicaragua, Hondures, Guatemala,
Hudson, la badia de Baffin, el mar Belize, Costa Rica, República
Mediterrani, el mar Negre, el mar del Dominicana, Haití, Jamaica, Cuba,
Bahames, Mèxic, Estats Units
Nord, el mar Bàltic, el mar de Barentsz, el
mar de Noruega, i el mar de Weddell. Una d'Amèrica i Canadà
altra característica és que el seu nombre País Diversos
d'illes és relativament petit. Inclou les
Svalbard (o Spitsbergen), Groenlàndia,
Islàndia, Gran Bretanya, Irlanda,
Fernando de Noronha, les Açores, les Illes
Madeira, les Canàries, les de Cap Verd, les
Bermudes, les Índies occidentals,
Ascensió, Santa Helena, Tristan da Cunha,
les Falkland (o Malvines), i les de Geòrgia
del Sud, a més de les del Carib.

Contingut
Etimologia
Geografia física
Wikimedia | © OpenStreetMap
Localització i delimitació de l'oceà
Atlàntic
 0° N, 30° O
Característiques
Limita amb Depressió Bètica
Característiques de l'aigua
Format per
Mars contigus
Dades i xifres
Geologia Profunditat màxim: 8.605 m
Història geològica mitjana: 3.646 m
Fons oceànic Dimensions 5.000 ( ) km
Punt més depressió Milwaukee  (−848.600
Clima baix cm )
Història Superfície 106.460.000 km²
Principals fites en l'exploració Mesures i indicadors
atlàntica Volum 354.700 000 km³

Economia
Terreny
Recursos naturals
Perills naturals
Notes de geografia
Problemes mediambientals actuals
La contaminació marina
Annexos geogràfics
Països amb costes a l'Atlàntic
Àfrica
Amèrica
Àsia
Europa
Golfs
Illes
Ports
Referències
Vegeu també
Etimologia
El nom Atlàntic provindria del tità Atles que posseïa, segons els antics grecs, les columnes que
aguantaven el cel (en grec antic, tlaô significa 'portar' o 'suportar'), de les quals formaven part
les famoses columnes d'Hèrcules (actualment, l'estret de Gibraltar). Per tant, pels antics, aquest
terme designava principalment el mar que es trobava més enllà de l'estret, per oposició al mar
Mediterrani. El seu nom també podria venir dels pobles libis dels atlants, descrits per Heròdot, i
que poblaven la riba nord-africana de l'oceà Atlàntic i les muntanyes de l'Atles marroquí, al
nord-est de l'Àfrica.

Geografia física

Localització i delimitació de l'oceà Atlàntic

L'oceà Atlàntic es troba entre el continent americà i

Euràfrica, un terme que designa Europa i Àfrica com una
sola entitat. La Terra es compon de cinc oceans que formen
un sol cos d'aigua salada, i els límits entre aquests són sovint
arbitraris, la qual cosa dona lloc a certa controvèrsia (cas
dels límits entre els oceans Atlàntic i Àrtic, en especial[1]) i
l'Atlàntic no n'és una excepció. Els oceans Atlàntic i Pacífic
són els dos únics que estan en contacte amb els altres Vista de l'oceà Atlàntic a la costa del
quatre. Brasil. A l'Atlàntic es pot presentar
un temps tranquil com el de la
La màxima autoritat internacional en matèria de delimitació
imatge, però també és font
de mars a efectes marítims, l'Organització Hidrogràfica d'huracans
Internacional (International Hydrographic Organization,
IHO), en la seva publicació de referència mundial, Limits of
oceans and seas (Límits d'oceans i mars, 3a edició de 1953), considera que l'oceà Atlàntic està
dividit en dues parts, nord i sud (els assigna els nombres d'identificació 23 i 32) i els defineix de
la forma següent:

«
OCEÀ ATLÀNTIC NORD
A l'oest. Els límits orientals del mar Carib (21); els límits sud-est del golf de Mèxic
(26), des de la costa nord de Cuba a l'illot Hueso; el límit sud-oest de la badia de
Fundy (25); i els límits sud-est i nord-est del golf de San Llorenç (24).
Al nord. El límit sud de l'estret de Davis (15), des de la costa de Labrador fins a
Groenlàndia; i el límit sud-oest del mar de Groenlàndia (5) i el mar de Noruega (6)
des de Groenlàndia fins a les illes Shetland.
A l'est. El límit nord-oest del mar del Nord (4); els límits occidental i septentrional del
mar d'Escòcia (18); el límit sud del mar d'Irlanda (19); els límits occidentals dels
canals de Bristol (20) i Anglès (21), de la badia de Biscaia (22) i del mar Mediterrani
(28).
Al sud. L'Equador, des de la costa del Brasil fins al límit sud-oest del golf de Guinea
(34).

OCEÀ ATLÀNTIC SUD

Al sud-oest. El meridià del cap d'Hornos (67°   16′   O) des de Terra del Foc al
continent antàrtic; una línia traçada des del cap Vírgenes (52° 21′ S, 68°21ºO) al
cap de l'Esperit Sant, Terra del Foc, l'entrada oriental a l'estret de Magallanes.
A l'oest. El límit del Riu de La Plata (33).
Al nord. El límit sud de l'oceà Atlàntic Nord (23).
Al nord-est. El límit del golf de Guinea (34). »
 Al sud-est. Des del cap Agulhas al llarg del 20è meridià est fins al continent antàrtic.
Al sud. El continent Antàrtic.

— Limits of oceans and seas, pág. 10 y 18-19.[2]

Cal tenir en compte que aquestes definicions exclouen qualsevol de les masses d'aigua
marginals que l'IHO defineix separadament -com el mar del Nord (4), el mar de Groenlàndia
(5), el mar de Noruega (6), l'estret de Davis (15), el mar d'Escòcia (18), el mar d'Irlanda (19), el
canal de Bristol (20), el canal Anglès (21), el mar del Carib (21), la badia de Biscaia (22), el golf
de Sant Llorenç (24), la badia de Fundy (25), el golf de Mèxic (26), el mar Mediterrani (28), el
riu de la Plata (33) i el golf de Guinea (34)-, encara que a efectes oceanogràfics solen ser
considerats com a part de l'oceà Atlàntic.

El 2000, l'Organització Hidrogràfica Internacional va redefinir l'oceà Atlàntic, traslladant el seu

límit sud fins als 60° S, i les aigües al sud d'aquesta línia foren identificades com l'oceà Austral.
Aquesta nova definició encara no ha estat ratificada (Austràlia hi ha presentat una objecció), tot
i que està en ús per l'Organització Hidrogràfica Internacional i altres organismes. Quan s'adopti,
la definició de 2000 serà publicada en la 4a edició de Límits d'oceans i mars, restablint l'oceà
Austral com s'indicava en la 2a edició i que posteriorment va ser omès en la 3a edició.

La imatge que es mostra al començament d'aquest article representa l'oceà Atlàntic en un

planisferi. Com es mostra en aquesta imatge, l'oceà Atlàntic sovint apareix dividit entre Atlàntic
nord i Atlàntic sud, seguint un corrent oceànic que es produeix aproximadament cap als 8° de
latitud nord (l'IHO empra la línia de l'equador).

Característiques

L'Atlàntic té forma de lletra «S», és el segon oceà més extens

de la Terra, després del Pacífic, i cobreix aproximadament el
20% de la seva superfície. Concretament la seva superfície
inclou una àrea de 106,5 milions de km², incloent-hi els seus
mars marginals (però no l'oceà Àrtic);[3] si excloem els mars
marginals, cobreix 82,4   milions de   km².[3] El seu volum
d'aigua és de 354,7 milions de km³; si es compten els mars
adjacents, o de 323,6 km³ si no s'hi inclouen.
Vista de l'oceà Atlàntic des de
Índex de Cadis, a Espanya
Oceà Superfície (en km²)
comparació (*)
Oceà Atlàntic 94.000.000 1
Oceà Pacífic 180.000.000 1,91
Oceà Índic 75.000.000 0,80
Oceà Antàrtic 20.327.000 0,22
Oceà Àrtic 14.090.000 0,15

(*) L'índex es calcula prenent com a referències la superfície de l'oceà Atlàntic.

L'amplada de l'Atlàntic varia des dels 2.848 km (entre el Brasil i Libèria), als 4.870 km (entre
els Estats Units i el Marroc). La seva màxima amplada és d'11.800 km, en un recorregut que va
des del golf de Mèxic fins a Geòrgia a les costes del mar Negra.

Les serralades aiguamarines situades entre l'illa de Baffin, Groenlàndia i Escòcia s'han establert,
de manera convencional, com el límit entre l'oceà Glacial Àrtic i l'Atlàntic nord.
A l'est, l'estret de Gibraltar forma el límit amb el mar Mediterrani; a l'oest, l'arc format per les
illes del Carib el separen del mar del Carib.

A l'oest, hi ha una connexió artificial entre l'Atlàntic i el Pacífic pel canal de Panamà.

Al sud-est, la separació amb l'oceà Índic s'estableix, segons les convencions més actuals, pel
meridià de 20° E. Al sud-oest, la divisòria s'ha establert en la línia de major profunditat que va
des del cap d'Hornos a la península Antàrtica i al passatge de Drake.

Té una profunditat mitjana de 3.900 m, que s'obté gràcies a un gran altiplà proper als 3.000 m
de profunditat que constitueix gairebé tot el seu fons, unit a les grans depressions que es troben
a les seves vores i que arriben a superar els 9.000 m en punts pròxims a Puerto Rico. Tot i això,
el nombre d'illes hi és relativament petit.

Característiques de l'aigua

La salinitat de les aigües superficials a mar obert varia de 33

a 37 parts per mil, segons la latitud i l'estació. Encara que els
valors mínims de salinitat es troben just al nord de
l'equador, en general els valors més baixos estan a les
latituds altes i a les costes on els grans rius desemboquen a
l'oceà. La salinitat màxima té lloc aproximadament a 25° de
latitud nord. La salinitat superficial està influenciada per
l'evaporació, la precipitació, els fluxos fluvials i el desglaç.
Vista d'una platja de l'illa d'Orchilla,
Les temperatures superficials, que varien amb la latitud, els
a Veneçuela
sistemes de corrents i les estacions, reflecteixen la
distribució del flux solar en funció de la latitud. Les
temperatures màximes tenen lloc al nord de l'equador, i les mínimes a les regions polars.

L'oceà Atlàntic consisteix en quatre masses d'aigua principals. Les aigües centrals són l'aigua de
la superfície. L'aigua subantàrtica intermèdia s'estén a profunditats de 1.000 m. L'aigua
profunda nord-atlàntica arriba a profunditats de fins a 4.000 m. L'aigua antàrtica ocupa les
conques oceàniques a profunditats superiors a 4.000 m.

Per la força de Coriolis, l'aigua a l'Atlàntic nord circula en el sentit de les agulles del rellotge,
mentre que a l'Atlàntic sud és en contra. Les marees són semidiürnes; vol dir que hi ha dues
marees altes cada 24 hores lunars. Les marees són unes ones que en general es mouen de sud a
nord. A les latituds per sobre de 40° nord tenen lloc algunes oscil·lacions est-oest.

Mars contigus

Els mars costaners, mars de vora o mars adjacents, són els mars que formen part de l'oceà
Atlàntic, però que per raó de la seva pròpia configuració i/o controvèrsies relacionades amb la
seva inclusió o no en el conjunt, motiven que les característiques de l'oceà Atlàntic siguin
donades amb els seus mars o sense. El mateix oceà Àrtic és un cas especial, ja que es correspon
amb la definició d'un mar marginal, encara que, segons les obres, s'hi faci referència com un
oceà ple o com un mar marginal de l'oceà Atlàntic. Per això, l'àrea de l'oceà Atlàntic varia
d'acord amb l'estatus que se li dona l'oceà Àrtic.
 Designació Localització Superfície (en km²;)

Mar Carib Entre Sud-amèrica, Cuba i les Antilles 2.640.000[4]

Mar Mediterrani Entre l'Àfrica i Europa 2.510.000[5]

Golf de Mèxic Entre Mèxic, Cuba i els Estats Units 1.550.000
Mar de Noruega Entre Noruega i Islàndia 1.380.000
Mar del Nord Entre les illes Britàniques i Escandinàvia 575.000

Mar Bàltica, inclòs el Kattegat Entre Europa de l'est i Escandinàvia 450.000[6]

Mar Negre Entre Turquia, Romania i Ucraïna 420.000[7]

Golf de Sant Llorenç Estuari del riu Sant Llorenç 155.000
Canal de la Mànega Separa França de Gran Bretanya 75.000
Mar d'Azov En contacte amb el mar Negre 37.600
Total de mars costaners sense l'oceà Àrtic 7.152.600
Oceà Àrtic Al voltant del Pol Nord 14.090.000
Total de mars costaners amb l'oceà Àrtic 21.242.600

A més d'aquests mars costaners, s'usen altres denominacions per designar àrees específiques,
com el mar Argentina, el mar Cantàbric, el mar d'Irlanda o el mar dels Sargassos, que no
sempre corresponen a criteris oceanogràfics i que majoritàriament responen a usos
geograficoculturals. Així mateix, alguns dels mars costaners estan, al seu torn, dividits en altres
mars, com la Mediterrània o el Bàltic.

Geologia

Història geològica

En l'antiguitat, els continents estaven units en un gran

continent anomenat Pangea; quan els continents coneguts avui
com a Àfrica i Amèrica van començar a dividir-se, va quedar
exposat un gran buit que es va omplir d'aigua salina provinent
de l'oceà Pacífic i Antàrtic.

L'Atlàntic va començar a formar-se fa uns 150 milions d'anys,

quan l'antic supercontinent denominat Pangea es va
fragmentar, donant lloc a la formació de grans mars entre les Pangea: animació que
plaques continentals que s'allunyaven entre si, separades per representa la separació dels
les dorsals oceàniques. continents fins a la formació de
l'oceà Atlàntic tal com el
Finalment i després de la separació completa d'Amèrica de coneixem avui
l'antic continent, va quedar format un oceà d'aproximadament
80 milions de km².

Fons oceànic

La principal característica de la topografia del fons (batimetria) de l'Atlàntic és una gran

serralada submarina anomenada dorsal Atlàntica central.[8] S'estén des d'Islàndia, al nord, fins
aproximadament 58° de latitud sud, assolint una amplada
màxima de 1.600 km, aproximadament. La profunditat de
l'aigua sobre la serralada és inferior a 2.700 m en molts
llocs, i alguns pics sobresurten de l'aigua, formant illes.
L'Atlàntic sud també té una serralada addicional, la cadena
Walvis.[9]

La dorsal Atlàntica central separa l'oceà Atlàntic en dues

grans conques, de profunditats entre els 3.660 i 5.485 m de
mitjana. Hi ha serralades transversals entre els continents i
la dorsal Atlàntica central que divideixen el sòl oceànic en
nombroses conques. Algunes de les conques més grans que
hi ha són les de Blake, Guaiana, Amèrica del Nord, Cap Verd
i les conques de les Canàries a l'Atlàntic nord. Les majors Batimetria de l'oceà Atlàntic
conques de l'Atlàntic sud són Angola, Cap, Argentina i les
conques brasileres.

El fons oceànic, es creu que és, en general, bastant pla, planes abissals, fosses, muntanyes
submarines, conques, altiplans, congosts i alguns guyots. Els diferents elements al llarg dels
marges dels continents constitueixen al voltant de l'11% de la topografia del fons, amb un cert
nombre de canals profunds que tallen les plataformes.

Les principals fosses marines són:

!"la fossa de Puerto Rico, a l'Atlàntic nord, és la més profunda, amb 8.605 m,[10]
!"la fossa de les Sandwich sud arriba a una profunditat de 8.428 m,
!"la fossa Romanx està situada a prop de l'equador i té 7.760 m,[11]
!"l'abisme Laurentià es troba a la costa del Canadà i s'enfonsa fins més de 6.000 metres.[12]

Els sediments oceànics estan compostos de materials terrígens, pelàgics, i autigènics.

!"Els dipòsits terrígens consisteixen en sorra, fang, i partícules rocoses formades per erosió,
desgast, i activitat volcànica a la terra i transportada després al mar. Aquests materials es
troben abundosament a les plataformes continentals i són més gruixuts davant de les
desembocadures dels grans rius o de costes desèrtiques.
!"Els dipòsits pelàgics contenen restes d'organismes que es van enfonsar al sòl oceànic;
inclouen argiles vermelles i globigerina, entre d'altres. Cobreixen la majoria del sòl marí i
varien en gruix de 60 m a 3.300 m, són més gruixuts a les zones de convergència i
d'aflorament de l'aigua.
!"Els materials autigènics consisteixen en materials com nòduls de manganès. Tenen lloc on
hi ha poca sedimentació o bé on els corrents graduen els dipòsits.

Clima
El clima de l'oceà Atlàntic i les seves terres adjacents està influenciat per les temperatures de les
aigües superficials i els corrents d'aigua, a més dels vents. Per la gran capacitat dels oceans de
retenir la calor, els climes marítims són moderats i sense variacions estacionals extremes. La
precipitació es pot ocasionar per les dades meteorològiques costaneres i la temperatura de l'aire
i la de l'aigua.

Els oceans són la font més important d'humitat ambiental (que s'obté per evaporació). Les
zones climàtiques varien amb la latitud; les zones més càlides s'estenen a través de l'Atlàntic i al
nord de l'equador. Les zones més fredes estan a les latituds altes, i corresponen a àrees cobertes
de gel marí. Els corrents oceànics contribueixen al control
climàtic transportant aigües càlides i fredes a altres regions.
Les terres adjacents estan afectades pels vents que són
refredats o escalfats quan bufen sobre aquests corrents. El
corrent del Golf, per exemple, escalfa l'atmosfera de les Illes
Britàniques i el nord-oest d'Europa, i els corrents d'aigua
freda provoquen la boira persistent a la costa nord-est del Corrents termohalins. L'oceà
Canadà (els Grans bancs) i la zona nord-oest d'Àfrica. En Atlàntic és un important agent
general, els vents tendeixen a transportar humitat i escalfen regulador de la temperatura, en
o refreden l'aire en totes les terres. enviar calor des dels tròpics a les
zones temperades
Els huracans es desenvolupen al sud de l'Atlàntic nord. Els
ciclons tropicals o huracans es desenvolupen mar endins a la
costa d'Àfrica, a prop de Cap Verd i es mouen a l'oest cap al mar del Carib; els huracans poden
tenir lloc de maig a desembre, però són més freqüents d'agost a novembre. Les tempestes són
comunes a l'Atlàntic nord als hiverns, fent les travesses més difícils i perilloses.

Història
L'oceà Atlàntic sembla el més jove dels oceans del món. L'evidència indica que no existia fa
100 milions d'anys, quan el supercontinent ancestral que existia, Pangea, es va trencar per la
formació del sòl oceànic. L'Atlàntic ha estat explorat extensivament des dels primers
assentaments humans a les seves costes. Els vikings, els portuguesos i Cristòfor Colom van ser
els més famosos exploradors. Després de Colom, l'exploració europea es va accelerar
ràpidament, i moltes rutes de comerç noves s'hi van establir. Com a resultat, l'Atlàntic va ser (i
encara és) la principal artèria entre Europa i Amèrica (el vell món i el nou). Nombroses
exploracions científiques s'han dut a terme, incloent-hi l'expedició alemanya Meteor, la de la
Universitat de Colúmbia, i les oficines hidrogràfiques de diferents armades.

Principals fites en l'exploració atlàntica

!"Al voltant del 980 - 982, Eric el Roig descobreix
Groenlàndia, geogràficament i geològicament part
d'Amèrica.
!"El 985 o 986, Bjarni Herjólfsson fou el primer europeu a
albirar el continent americà, tot i que no va tocar terra.
!"L'any 1000, l'islandès Leif Eriksson va ser el primer
europeu a tocar terra a Nord-amèrica, a la costa oriental
de l'actual Canadà, a la província de Terranova i
Labrador.
!"Al voltant del 1010, Thorfinnr Karlsefni dirigeix un intent El Ra II, un vaixell construït amb
viking per assentar-se a Amèrica del Nord amb 160 papir i que va navegar amb èxit a
colons, però va ser expulsat pels nadius. El seu fill través de l'Atlàntic pilotat per Thor
Snorri Thorfinnsson fou el primer nord-americà d'origen Heyerdahl, demostrant que era
europeu.
possible creuar l'Atlàntic des
!"El 1419 i 1427, navegants portuguesos van arribar a les d'Àfrica emprant embarcacions
illes Madeira i Açores, respectivament. d'aquest tipus en períodes històrics
!"Des de 1415 i fins al 1488, navegants portuguesos van remots
resseguir la costa occidental d'Àfrica, arribant al cap de
Bona Esperança.
!"El 1492, Cristòfor Colom va desembarcar a l'illa de Guanahani a les Bahames.
!"El 1500, Pedro Álvares Cabral arriba al Brasil.
 !"El 1524, Giovanni da Verrazzano descobreix la costa est dels Estats Units.
!"El 1764, William Harrison (fill de John Harrison), navegant a bord del HMS Tartar, posa les
bases per resoldre el problema de la longitud.
!"El 1858, Cyrus West Field estableix el primer cable telegràfic transatlàntic, fracassant
ràpidament.
!"El 1865, el vaixell SS Great Eastern d'Isambard Kingdom Brunel, estableix el primer cable
telegràfic transatlàntic amb èxit.
!"El 1896 Frank Samuelsen i Harbo George són els primers a travessar remant l'Atlàntic.
!"El 15 d'abril de 1912, el Titànic es va enfonsar després de xocar amb un iceberg.
!"Entre 1914 i 1918 té lloc la Primera Batalla de l'Atlàntic.
!"El 1919, el nord-americà NC-4 es converteix en el primer pilot d'hidroavió a creuar, amb
escales, l'Atlàntic.
!"El 1919, Alcock i Brown fan el primer vol transatlàntic sense escales.
!"El 1927, Charles Lindbergh fa el primer vol transatlàntic en solitari sense escales entre
Nova York i París.
!"Entre 1939 i 1945 té lloc la Segona Batalla de l'Atlàntic. Prop de 3.700 vaixells aliats van
ser enfonsats i 783 U-Boot.
!"El 1969 i 1970 Thor Heyerdahl, a bord del Ra II, un vaixell construït a partir de papir, va
demostrar que era possible creuar l'Atlàntic des d'Àfrica emprant embarcacions d'aquest
tipus en períodes històrics remots.
!"El 1980, Gérard d'Aboville és el primer home a creuar l'oceà Atlàntic remant.
!"El 1998, Benoit Lecomte fou el primer home a creuar nadant l'oceà Atlàntic nord, sense una
taula de flotació.

Economia
L'oceà també ha contribuït significativament al desenvolupament econòmic dels països que el
voregen. A més de ser una via de transport, l'Atlàntic ofereix dipòsits de petroli abundants a les
roques sedimentàries de la plataforma continental i els recursos pescaters més rics del món,
especialment a les aigües sobre les plataformes. Les àrees més productives són els Grans bancs
de Terranova, la plataforma continental a Nova Escòcia, el banc de Georges a Cape Cod, els
bancs de Bahames, les aigües al voltant d'Islàndia, el mar d'Irlanda, el mar del Nord i els bancs
de les Malvines. També s'han pescat anguiles, llagostes i balenes en grans quantitats. Tots
aquests factors, donen a l'Atlàntic un gran valor comercial. Per les amenaces que suposen els
abocaments de petroli i hidrocarburs, plàstics, i la incineració de residus tòxics al mar,
existeixen diversos tractats internacionals per a reduir algunes formes de contaminació.

Terreny
La superfície del mar està coberta de gel al mar de Labrador, i l'estret de Dinamarca, i al mar
Bàltic d'octubre a juny.

Recursos naturals

Jaciments de petroli i gas, pesca, mamífers marins (foques i balenes), agregats de sorra i grava,
nòduls polimetàl·lics, pedres precioses.

Perills naturals
Els icebergs són comuns a l'estret de Davis, el de Dinamarca, i l'Atlàntic nord-oest de febrer a
agost i s'han observat algun cop fins i tot a les Bermudes i les illes Madeira; els vaixells estan
exposats a gelades en la superestructura d'octubre a maig; la boira persistent pot ser un perill de
maig a setembre; hi ha huracans de maig a desembre.

La costa sud-est dels Estats Units, especialment als estats de Virgínia i Carolina del Nord, té una
llarga història dels naufragis per culpa dels nombrosos bancs de sorra i esculls.

El Triangle de les Bermudes, definit imaginàriament per un triangle amb les Bermudes, Puerto
Rico i Cayo Hueso als vèrtexs, és una zona famosa per nombrosos casos de desaparicions
d'avions i vaixells en circumstàncies estranyes sense explicació lògica aparent.

Els huracans també són un perill natural a l'Atlàntic, però sobretot a la part nord de l'oceà, ja
que rares vegades els ciclons tropicals es formen a la part meridional, per ser allà les aigües més
fredes, i perquè queda fora de l'anomenada zona de convergència intertropical. Amb tot, en els
darrers anys, s'hi han observat alguns fenòmens. Els huracans solen formar-se entre l'1 de juny i
30 de novembre de cada any. Un dels huracans més notables a l'Atlàntic en els darrers anys ha
estat l'huracà Katrina en la temporada 2005.

Notes de geografia

Els estrets més importants són els Dardanels, l'estret de Gibraltar, l'accés al Panamà i de Suez;
estrets estratègics inclouen el de Dover, els estrets de Florida, el pas Mona entre Puerto Rico i la
República Dominicana, Oresund entre Dinamarca i Suècia i el pas Windward; l'equador divideix
l'oceà Atlàntic en nord i sud. Durant la guerra freda, la zona entre Groenlàndia-Islàndia-UK
(Regne Unit), anomenada GIUK, era una zona amb un gran interès estratègic i de fricció entre
forces aeronavals de l'OTAN i de la Unió Soviètica.

Problemes mediambientals actuals

Algunes espècies marines que habiten a l'Atlàntic es troben en perill d'extinció, entre les quals
hi ha els manatís, les foques, els lleons marins, les tortugues i balenes. Les xarxes de pesca a la
deriva poden matar dofins, albatros i altres aus marines, com petrells i àlcids, alhora que la
pesca d'arrossegament està provocant la desaparició dels bancs de peixos i contribuint als
conflictes internacionals.[13]

Les aigües residuals s'escampen per la costa est dels Estats Units, el sud del Brasil i l'est de
l'Argentina; la contaminació per hidrocarburs es troba al mar del Carib, el golf de Mèxic, el llac
de Maracaibo, el Mediterrani, i el mar del Nord; i la contaminació industrial se situa al mar
Bàltic, el mar del Nord, i el Mediterrani.

La contaminació marina

La contaminació marina és la contaminació que afecta mars i oceans, des de la zona de

rompents fins a mar obert. Inclou la que es produeix a les costes, als ports, en la plataforma
pesquera, en la indústria, en la navegació i en les zones marítimes. Té un caràcter global, cosa
que requereix convenis internacionals, com el MARPOL, i activitats internacionals dirigides a
assegurar-ne un desenvolupament sostenible.[14]

Les activitats humanes del sector primari: ramaderia, avicultura, agricultura, etc., generen
substàncies orgàniques i inorgàniques que són riques especialment en nitrogen (nitrits i nitrats,
principalment) i fòsfor (fosfats), a més de matèria que consumeix oxigen i de vegades
organismes patògens, i poden arribar a crear una zona morta per hipòxia.[15] Algunes d'aquestes
substàncies també es produeixen a la natura. Aquests residus arriben al mar per l'aigua,
superficial o subterrània.[14]

La contaminació urbana prové de les aigües residuals (clavegueres) amb residus de les llars i
dels locals comercials. Aquestes aigües, si no es tracten adientment, contenen matèria
consumidora d'oxigen, partícules sòlides en suspensió, compostos inorgànics i bacteris nocius.
El cas dels residus industrials és semblant, amb la diferència que els residus són de naturalesa
molt més diversa.[14]

Annexos geogràfics

Països amb costes a l'Atlàntic

Àfrica
!" Gàmbia !" Namíbia !" Sierra Leone
Països costaners
directes: !" Ghana !" Nigèria !" Togo
!" Guinea !" Sàhara
!" Sud-àfrica Occidental Via mar Mediterrani
!" Guinea
!" Angola Bissau !" Rep. del
Congo !" Algèria
!" Benín !" Guinea
Equatorial !" R.D. del !" Egipte
!" Camerun Congo !" Líbia
!" Libèria
!" Cap Verd !" São Tomé i !" Marroc
!" Marroc
!" Costa d'Ivori Príncipe
!" Mauritània !" Tunísia
!" Gabon !" Senegal

Amèrica
!" Xile[16] !" Saint Lucia !" Belize
Països costaners
directes: !" Cuba !" Saint Vincent !" Colòmbia
!" Dominica i les Grenadines !" Costa Rica
!" Argentina !" Estats Units !" Surinam !" Guatemala
!" Antigua i !" Grenada !" Trinitat i !" Hondures
Barbuda Tobago
!" Guyana !" Jamaica
!" Bahames !" Uruguai
!" Haití !" Mèxic
!" Barbados !" Veneçuela
!" República !" Nicaragua
!" Brasil Dominicana Via mar del Carib: !" Panamà
!" Canadà !" Saint Kitts i
Nevis

Àsia
!" Xipre !" Líban !" Turquia
Via mar Mediterrani:
!" Israel !" Síria
Europa
!" Alemanya Via mar Mediterrani: !" Mònaco
Països costaners
directes: !" Bèlgica !" Montenegro
!" Albània
!" Estònia !" Regne Unit
!" Bòsnia i
!" Espanya !" Finlàndia Hercegovina !" Eslovènia
!" França !" França !" Xipre !" Turquia
!" Islàndia !" Letònia !" Croàcia
!" Noruega Via mar Negre:
!" Lituània !" Espanya
!" Portugal !" Països Baixos !" França !" Bulgària
!" Irlanda !" Polònia !" Grècia !" Geòrgia
!" Regne Unit !" Rússia !" Itàlia !" Romania
!" Suècia !" Malta !" Rússia
Via mar del Nord i
Bàltic: !" Ucraïna

Golfs
Mosquitos !"Golf de Mèxic !"Golf de
!"Golf de Biscaia Morrosquillo
!"Golf de Urabà !"Golf de Guinea
!"Golf de Veneçuela !"Golf d'Hondures
!"Golf de Cadis !"Golf de Darien
!"Golf dels !"Golf de Gonâve

Illes
!"Illa de Los !"Rockall !"Trindade i Martim
!"Antilles Estados Vaz
!"Santa Helena
!"San Andrés y !"Fernando de !"Tristan da Cunha
Providencia, !"Saint-Pierre i
Noronha Miquelon !"Illa Gough
(Colòmbia)
!"Illes Fèroe !"São Pedro e São !"Illes Selvagens
!"Illa Ascensión
!"Geòrgies del Sud Paulo !"Annobón
!"Açores
!"Groenlàndia !"Illa de Santa !"Bioko
!"Bermudes Caterina
!"Islàndia !"Illa Margarita
!"Bouvet !"São Tomé i
!"Jan Mayen !"Dependències
!"Illes Britàniques Príncipe
!"Madeira Federals
!"Illes Canàries !"Svalbard Veneçolanes
!"Illes Malvines
!"Cap Verd !"Terranova
!"Illa del Príncep
!"Cozumel,(Mèxic) Eduard !"Terra del Foc

Ports
!"Colón (Panamà) !"Gdańsk (Polònia) (Galícia)
!"Anvers (Bèlgica)
!"Copenhaguen !"Hamburg !"Las Palmas
!"Buenos Aires (Dinamarca) (Alemanya) (Canàries)
(Argentina)
!"Cork (Irlanda) !"Halifax (Canadà) !"Le Havre (França)
!"Cadis (Andalusia)
!"Dakar (Senegal) !"Hèlsinki !"Lisboa (Portugal)
!"Casablanca (Finlàndia)
!"Estocolm (Suècia) !"Liverpool (Regne
(Marroc)
!"La Corunya Unit)
 !"Londres (Regne !"Newport News !"Oslo (Noruega) !"Sant Petersburg
Unit) (Estats Units) !"Rio de Janeiro (Rússia)
!"Montevideo !"Nova Orleans (Brasil) !"Southampton
(Uruguai) (Estats Units) !"Rotterdam (Regne Unit)
!"Mont-real !"Nova York (Estats (Països Baixos) !"Vigo (Galícia)
(Canadà) Units)

Referències
1. La New Encyclopaedia Britannica, Volum 14 - pàgina 290, edició 2005 posa, a l'article Atlantic
Ocean, el problema de la convenció arbitrària de les línies de latitud 65°N i del cercle àrtic (66° 30′ N)
com a fronteres entre els dos oceans en oposició a línies menys discutibles com són els relleus
submarins de la zona, o fins i tot l'observació de les diferències de temperatura i de salinitat de les
aigües (que col·locaria llavors el mar de Noruega a l'Oceà Atlàntic i el mar de Groenlàndia a l'Àrtic).
Així, afegeix l'enciclopèdia, hi ha molta menys ambigüitat sobre els límits sud de l'Atlàntic
2. «North Atlantic Ocean
On the West. The Eastern limits of the Caribbean Sea (21), the Southeastern limits of the
Gulf of Mexico (26) from the North coast of Cuba to Key West, the Southwestern limit of the
Bay of Fundy (25) and the Southeastern and Northeastern limits of the Gulf of St. Lawrence
(24).
On the North. The Southern limit of Davis Strait (15) from the coast of Labrador to
Greenland and the Southwestern limit of the Greenland Sea (5) and Norwegian Sea (6) from
Greenland to the Shetland Islands.
On the East. The Northwestern limit of the North Sea (4), the Northern and Western limits of
the Scottish Seas (18), the Southern limit of the Irish Sea (19), the Western limits of the
Bristol (20) and English (21) Channels, of the Bay of Biscay (22) and of the Mediterranean
Sea (28).
On the South. The equator, from the coast of Brazil to the Southwestern limit of the Gulf of
Guinea (34).
South Atlantic Ocean
On the Southwest. The meridian of Cape Horn (67° 16′ W) from Tierra del Fuego to the
Antarctic Continent; a line from Cape Virgins (52° 21′ S 68° 21′ W) to Cape Espiritu Santo,
Tierra del Fuego, the Eastern entrance to Magellan Strait.
On the West. The limit of the Rio de La Plata (33).
On the North. The Southern limit of the North Atlantic Ocean (23).
On the Northeast. The limit of the Gulf of Guinea (34).
On the Southeast. From Cape Agulhas along the meridian of 20° East to the Antarctic
continent.
On the South. The Antarctic Continent».
La versió original, en anglés, es troba en línia (http://www.iho.int/publicat/free/files/S23_195
3.pdf) al web oficial de la «International Hydrographic Organization».
3. «Atlantic Ocean (http://www.britannica.com/Ebchecked/topic/41191/Atlantic-Ocean)» (en
anglès). Enciclopaedia Britannica. [Consulta: octubre 2010].
4. Caraïbes (http://www.ecaraibes.com/article/article.asp?id_article=11659426254167)
5. «Msn encarta (https://web.archive.org/web/20090918033934/http://fr.encarta.msn.com/ency
clopedia_761558007/M%C3%A9diterran%C3%A9e.html)». Arxivat de l'original (https://fr.enc
arta.msn.com/encyclopedia_761558007/M%C3%A9diterran%C3%A9e.html) el 2009-09-18.
[Consulta: 14 octubre 2010].
6. L'encyclopédie de l'agora (http://agora.qc.ca/mot.nsf/Dossiers/Baltique_mer)
7. L'encyclopédie de l'agora (http://agora.qc.ca/mot.nsf/Dossiers/Noire_mer)
8. Kenneth Hsu (1992) Challenger at Sea, Princeton, Princeton University Press, ISBN
0-691-08735-0 p. 57
9. National Geographic Atlas of the World: Revised Sixth Edition, National Geographic Society,
1992
10. Milwaukee Deep (http://www.sea-seek.com/site/Milwaukee_Deep) Arxivat (https://web.archiv
e.org/web/20150924095846/http://www.sea-seek.com/site/Milwaukee_Deep) 2015-09-24 a
Wayback Machine.. sea-seek.com
11. Schlitzer, Reiner, et al.; 1985; A meridional 14C and 39Ar section in northeast Atlantic deep
water; Journal of Geophysical Research, Volume 90, Issue C10, p. 6945-6952 «Enllaç (htt
p://adsabs.harvard.edu/cgi-bin/nph-bib_query?bibcode=1985JGR....90.6945S&db_key=PHY
&data_type=HTML&format=)».
12. «Geography of the Ocean and the Structure of Planet Water (https://web.archive.org/web/20
070714002054/http://www.marinebio.org/Oceans/Geography.asp)». The Ocean.
MarineBio.org, 21-05-2007. Arxivat de l'original (http://marinebio.org/Oceans/Geography.as
p) el 2007-07-14.
13. Problems and Prospects for the Pelagic Driftnet (http://www.animallaw.info/articles/arus12bc
envtlafflrev473.htm). animallaw.info. Consulta el 12 de febrer de 2012
14. El medi ambient oceànic, marítim i costaner, de Germàn de Melo Rodríguez i Agustín
Sànchez-Arcilla Conejo. Guia ambiental de la Universitat Politècnica de Catalunya. Edicions
UPC, 1998 (català) ISBN 84-8301-278-2
15. Sebastian A. Gerlach "Marine Pollution", Springer, Berlin (1975)
16. International Hydrographic Organization. «Limits of Oceans and Seas, 3rd edition (https://we
b.archive.org/web/20150622010929/http://www.iho-ohi.net/iho_pubs/standard/S-23/S23_19
53.pdf)» (en anglès). Monte Carlo, Mónaco: International Hydrographic Organization (http://
www.iho.int/english/home/), 1953. Arxivat de l'original (http://www.iho-ohi.net/iho_pubs/stand
ard/S-23/S23_1953.pdf) el 2015-06-22. [Consulta: 12 octubre 2010].

Vegeu també
!"Dorsal Aegir.
!"Cristòfol Colom.
!"Amerigo Vespucci.

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Oceà_Atlàntic&oldid=29789395»

La pàgina va ser modificada per darrera vegada el 27 març 2022 a les 14:55.
El text està disponible sota la Llicència de Creative Commons Reconeixement i Compartir-Igual; es poden aplicar
termes addicionals. Vegeu les Condicions d'ús. Wikipedia® (Viquipèdia™) és una marca registrada de Wikimedia
Foundation, Inc.