Anatomia, fisiologia i patologia del sistema cardiorespiratori

L’aparell respiratori està format pels pulmons i per una sèrie d’estructures que deixen passar l’aire atmosfèric fins a l’interior de l’organisme. Depenent d’on estan situades, les estructures de l’aparell respiratori es divideixen en (vegeu la figura):

• Vies respiratòries superiors. Estan situades fora de la caixa toràcica i són les següents (de fora cap endins):
  • Foses nasals
  • Faringe
  • Laringe
• Vies respiratòries inferiors. Estan situades a continuació de les vies respiratòries inferiors, ja dins de la caixa toràcica:
  • Tràquea
  • Bronquis
  • Bronquíols
  • Alvèols

© 2013 Amadeo Blasco; www.aula2005.com

Són dues cavitats obertes a l’exterior pels orificis nasals externs i són la via natural d’entrada de l’aire atmosfèric a l’interior de l’organisme. Estan situades a la part frontal de la cara i separades per l’envà nasal. Es troben separades de la boca pel paladar i comuniquen amb la faringe a través de les coanes. Les funcions de les foses nasals són:

• Humitejar, escalfar i filtrar l’aire procedent de l’exterior.
• Sentit de l’olfacte.
• Col·laborar amb la fonació.

A les parets laterals de les cavitats nasals es troben tres prolongacions de l’os etmoides, anomenats cornets (superior, mitjà i inferior). Aquests cornets formen uns canals per on circula l’aire anomenats meats. Les parets internes de les foses nasals estan recobertes per una membrana mucosa de teixit epitelial cilíndric que produeix moc. Així mateix, a l’interior de les foses nasals també es troba la mucosa olfactòria, que conté els receptors sensitius de l’olfacte.

A l’interior del nas drenen altres estructures com els conductes lacrimals i els sins paranasals. Els sins paranasals són unes cavitats plenes d’aire entapissades de mucosa nasal, que se situen a l’interior dels ossos (del crani i de la cara) que estan al voltant del nas. El moc que se secreta en els sins paranasals passa a les fosses nasals a través dels meats; si aquests s’obstrueixen, aleshores els sins s’omplen de moc i causen la sinusitis. Els sins consten de quatre parells: el frontal, l’etmoide, l’esfenoide i el maxil·lar superior.

És un conducte d’uns 12 cm situat entre la base del crani i l’esòfag, davant de la columna vertebral. És una estructura comuna a l’aparell respiratori i a l’aparell digestiu. Alhora, la faringe està dividida en tres parts:

• Nasofaringe o rinofaringe: situada darrere de les foses nasals i per damunt del paladar. Al sostre de la nasofaringe hi ha una estructura de teixit limfoide, l’amígdala faríngia, amb funció defensiva davant d’infeccions bacterianes. A la nasofaringe també hi drena la trompa d’Eustaqui, que és un conducte que comunica amb l’oïda mitjana i serveix per igualar pressions a les dues parts del timpà.
• Orofaringe: situada a la part posterior de la cavitat bucal, a la part de dalt limita amb el paladar tou i per sota amb la base de la llengua. En les seves parets laterals es troben les amígdales palatines.
• Laringofaringe: situada a la part posterior de la laringe, continua amb l’esòfag.

Les funcions de la faringe són:

• Permetre el pas de l’aire cap als pulmons.
• Permetre el pas dels aliments cap a l’esòfag.

La laringe és un conducte que comunica la faringe amb la tràquea. Té uns 5 cm de llargada i està constituïda per nou cartílags units per lligaments i músculs. Els cartílags que es poen trobar en la laringe són els següents:

• Epiglotis: està situat a la part superior, és un cartílag mòbil i la seva funció és tancar la laringe durant la deglució. Té forma de raqueta, la vora superior és lliure i la inferior està unida al cartílag tiroide.
• Cartílag tiroide: és el cartílag més gran de la laringe i està situat a la part anterior del coll. Forma una prominència o nou d’Adan, que és més pronunciada en els homes.
• Cartílag cricoide: està situat a la part inferior de la laringe i té forma d’anell. La vora superior s’articula amb el cartílag tiroide i la vora inferior amb el primer anell de la tràquea.
• Cartílag aritenoide: són dos cartílags articulats amb el cartílag cricoide i serveixen d’àncora de les cordes vocals.
• Cartílags cuneïformes: són dos cartílags elàstics que es troben en els plecs que uneixen els cartílags aritenoides i l’epiglotis.
• Cartílags corniculats: són dos cartílags elàstics units als vèrtexs dels cartílags aritenoides.

Dins de la laringe es troben les cordes vocals, que són uns replecs que vibren en passar l’aire i permeten l’emissió de sons. L’espai que hi ha entre les cordes vocals s’anomena glotis.

Les funcions de la laringe són:

• Deixar passar l’aire cap a la tràquea.
• Impedir el pas dels aliments i altres cossos cap a la tràquea.
• Netejar les vies respiratòries mitjançant el reflex de la tos.
• Òrgan principal de la fonació mitjançant les cordes vocals.

La tràquea és un tub cilíndric i elàstic que connecta la laringe amb els bronquis. Té uns 12 cm de longitud i està situada per davant de l’esòfag. Està formada per anells de cartílag incomplets superposats (de 15 a 20) que tenen forma de “C” amb la part oberta cap enrere.

En la zona de contacte amb l’esòfag, els anells estan tancats per teixit conjuntiu i muscular; entre els anells també trobem fibres elàstiques. Per dins està entapissada per la mucosa respiratòria i per fora per una membrana de teixit conjuntiu. Tota aquesta estructura permet a la tràquea adaptar-se als moviments del coll. La tràquea entra en el tòrax i es bifurca en els dos bronquis principals a nivell de la carina traqueal.

Les funcions de la tràquea són:

• Permetre el pas de l’aire cap als bronquis.
• Impedir el pas de les partícules que puguin haver entrat amb l’aire inspirat i arrossegar-les cap a la cavitat bucal gràcies al moc i al moviment dels cilis de la mucosa respiratòria.

Els bronquis estan situats a continuació de la tràquea i estan formats per anells complets de cartílag similars als de la tràquea. Els dos bronquis principals entren als pulmons a nivell dels hils pulmonars; el dret és més curt, ample i vertical que l’esquerre. Una vegada dins dels pulmons comencen a ramificar-se i donen lloc als bronquis secundaris i terciaris fins a acabar en uns petits tubs sense cartílag anomenats bronquíols respiratoris.

Els bronquíols estan formats per múscul llis i aproximadament tenen 1 mm de diàmetre. Es continuen dividint i donen lloc a uns tubs cada vegada més petits anomenats conductes alveolars. Aquests conductes alveolars acaben en els sacs alveolars, que estan formats per un conjunt d’alvèols.

Els alvèols pulmonars estan formats per una fina capa de cèl·lules epitelials planes i es troben envoltats per un gran nombre de capil·lars sanguinis. A l’interior dels pulmons entren i surten artèries i venes que es ramifiquen en multitud de capil·lars. Aquests capil·lars formen una xarxa que envolta totalment els alvèols. El conjunt de tots els alvèols té una superfície de més de 100 m² (vegeu la figura).

© 2013 Amadeo Blasco; www.aula2005.com

A nivell dels alvèols és on té lloc l’intercanvi de gasos. La difusió d’O₂ i CO₂ ve regulada per la diferència de concentració entre la sang i l’alvèol, els gasos passen d’on hi ha més concentració cap on n’hi ha menys. Aquesta difusió es fa en dissolució en aigua, per això als alvèols hi ha un alt grau d’humitat. Per evitar que els alvèols es col·lapsin durant la respiració estan recoberts per una substància surfactant, que disminueix la tensió superficial.

Els pulmons són els òrgans encarregats de portar a terme el procés de la respiració. Són dues masses esponjoses amb forma piramidal situades dins de la caixa toràcica. Estan formats pels bronquis, els bronquíols, els alvèols i la xarxa vascular, on es produeix l’intercanvi de gasos. Els pulmons es divideixen en diferents parts:

• El vèrtex superior dels pulmons s’anomena àpex.
• La base dels pulmons, que està delimitada pel diafragma.
• La cara costal limita amb les costelles.
• La cara mediastínica: es troba l’hil pulmonar, que és una obertura per on entren i surten del pulmó els vasos sanguinis, els limfàtics, els bronquis i les fibres nervioses.

El pulmó dret és més gran i està format per tres lòbuls: superior, mitjà i inferior, mentre que el pulmó esquerre té només dos lòbuls: superior i inferior. L’espai entre els dos pulmons s’anomena mediastí i està ocupat pel cor, la tràquea, els bronquis, els grans vasos sanguinis, els ganglis i vasos limfàtics, i el tim en els nens.

Les pleures són dues membranes que envolten als pulmons; cada pulmó es troba envoltat per un sac pleural. La part que està en contacte amb el pulmó s’anomena pleura visceral, i la que està en contacte amb la paret toràcica, pleura parietal. Entre les dues capes hi ha un espai anomenat cavitat pleural, que conté un líquid lubricant, anomenat líquid pleural, que facilita el lliscament de les dues membranes durant els moviments respiratoris.

Pel que fa als vasos sanguinis pulmonars, als pulmons trobem dos sistemes d’irrigació sanguínia:

1. Sistema bronquial: aporta sang arterial als pulmons. Depèn de les artèries bronquials que surten de l’aorta.
2. Sistema pulmonar: les artèries pulmonars dreta i esquerra surten del ventricle dret del cor, i quan arriben als pulmons es ramifiquen fins que formen la xarxa capil·lar que envolta als alvèols per fer l’intercanvi de gasos entre l’aire i la sang. Aquesta sang oxigenada es recull en les venes pulmonars que desemboquen en l’aurícula esquerra del cor.

La respiració consisteix en l’intercanvi de gasos en l’organisme. Aquest procés es pot realitzar gràcies a les següents fases:

1. La ventilació pulmonar: és l’entrada i la sortida d’aire als pulmons (inspiració i expiració).
2. La respiració externa (pulmonar): és l’intercanvi de gasos entre els alvèols pulmonars i la sang.
3. El transport de gasos pel sistema circulatori.
4. La respiració interna (tissular): és l’intercanvi de gasos entre la sang i les cèl·lules dels teixits de l’organisme.
5. La respiració cel·lular: es dóna a l’interior de les cèl·lules.

La ventilació pulmonar és un procés mecànic mitjançant el qual l’aire passa de l’exterior del cos als pulmons, durant la inspiració, i l’aire dels pulmons és expulsat a l’exterior mitjançant l’expiració (vegeu la figura):

• Durant la inspiració, el diafragma i els músculs intercostals externs es contreuen: quan el diafragma es contrau s’aplana i baixa cap a la cavitat abdominal i eixampla el conjunt de la caixa toràcica, els músculs intercostals alcen les costelles inferiors i eixamplen el tòrax, augmentant el volum de la cavitat toràcica. En estar adherits a la caixa toràcica, els pulmons s’expandeixen. En augmentar la mida de la caixa toràcica, la pressió intrapulmonar disminueix i l’aire de l’exterior entra dins dels pulmons.
• Durant l’expiració, el diafragma i els músculs intercostals es relaxen, i com a conseqüència, la caixa toràcica recupera el seu volum normal. La pressió de l’aire de dins dels pulmons augmenta i l’aire surt a l’exterior.

© 2013 Amadeo Blasco; www.aula2005.com

En els moviments respiratoris els pulmons tenen una funció passiva, a causa del fet que el moviment l’ocasionen els músculs del diafragma i de la caixa toràcica. Durant la ventilació pulmonar es poden intercanviar un seguit de volums d’aire (vegeu la taula i la figura)

© 2013 Amadeo Blasco; www.aula2005.com

La respiració externa consisteix en l’intercanvi de gasos entre els alvèols pulmonars i la sang: els gasos passen del lloc on hi ha més concentració cap al lloc on hi ha menys concentració per un mecanisme de difusió a través d’una membrana:

• En els alvèols, la concentració d’oxigen és més alta que a la sang dels capil·lars: l’oxigen travessa la membrana alveolocapil·lar i s’incorpora a la sang, fins que les concentracions d’oxigen s’igualen a ambdós costats.
• Al mateix temps, la difusió del CO₂ es fa en sentit invers. En ser major la concentració de CO₂ en els capil·lars que en els alvèols, el diòxid de carboni passa de l’interior del capil·lar a l’alvèol, fins que les concentracions de CO₂ s’igualen.

Aquest fenomen es produeix a causa del fet que les parets, o membrana, que separen els alvèols i els capil·lars són molt fines i tenen un alt grau d’humitat.

El següent pas seria el transport de gasos per la sang. A la sang, la major part de l’oxigen viatja en els glòbuls vermells, units a una proteïna anomenada hemoglobina. La combinació de l’oxigen amb l’hemoglobina genera oxihemoglobina, que dóna un color vermell intens a la sang. Una petita part de l’oxigen viatja dissolt en el plasma sanguini.

El diòxid de carboni també s’uneix a l’hemoglobina formant carboxihemoglobina, però la major part es combina amb l’aigua del plasma i forma àcid carbònic, que viatja en la sang en forma de bicarbonat. Una petita part també està dissolt en el plasma sanguini. La sang poc oxigenada té un color vermell fosc.

Anomenem respiració interna o tissular a l’intercanvi de gasos entre la sang i les cèl·lules dels teixits. En els teixits, la concentració d’oxigen és més baixa que a la sang. L’oxihemoglobina es dissocia i allibera oxigen que, per difusió, travessa la paret del capil·lar i passa al líquid intersticial del teixit; des d’aquí penetra dins les cèl·lules fins a arribar als mitocondris, on tindrà lloc la respiració cel·lular. Igualment, el diòxid de carboni (CO₂) dels teixits passa a la sang, formant part del plasma en forma de bicarbonat o carboxihemoglobina com a conseqüència de les diferències de concentració.

Per la seva banda, la respiració cel·lular es produeix als mitocondris, en l’interior de les cèl·lules. Es tracta d’una respiració aeròbia, és a dir, en presència d’oxigen. La finalitat és obtenir energia degradant la glucosa en presència d’oxigen.

La respiració està controlada mitjançant dos sistemes, un automàtic i un voluntari:

• Control automàtic: produeix el ritme normal d’inspiracions i expiracions. Està regulat pel bulb raquidi. Existeixen una sèrie de reguladors químics de la respiració, com per exemple:
  • Una baixa concentració d’oxigen en sang.
  • L’acidesa de la sang (pH baixos)
  • Una alta concentració de diòxid de carboni a la sang.
• Control voluntari: s’origina al cervell i permet interrompre o modular els moviments normals automàtics de ventilació, segons les necessitats de l’individu.

Podeu consultar el següent vídeo, on es parla de l’anatomia i la fisiologia de l’aparell respiratori:

Les malalties del sistema respiratori són un dels grups de malalties que causen més hospitalitzacions i més mortalitat. A més, dins de les malalties respiratòries es troben malalties molt prevalents; algunes de cròniques, com la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) i l’asma, i una malaltia molt addictiva, el tabaquisme.

El tabaquisme és l’addicció al tabac provocada, principalment, per una substància (alcaloide) anomenada nicotina, responsable de la major part dels efectes del tabac sobre l’organisme i que provoca la dependència física. Presenta les següents característiques:

• Etiologia. El tabaquisme és una drogodependència on intervenen factors de comportament, psicològics, socials i farmacològics. L’agent nociu és el fum, que està compost per unes 4.000 substàncies químiques diferents, més de 40 de les quals són carcinògenes. Hi ha una relació clara de l’augment de risc de tabaquisme amb diversos factors com ara:
  • L’edat en què una persona s’inicia en el tabac
  • La duració
  • El patró d’inhalació de fum
  • El grau de consum de tabac

  Tipus de fumador

  Les persones fumadores són aquelles que consumeixen tabac, ja sigui de manera habitual o esporàdica. Els fumadors passius són aquelles persones que, tot i no ser fumadores, aspiren el fum del tabac.

• Simptomatologia. Els signes i símptomes del fumador comencen amb una tos irritativa i crònica i poden derivar en problemes més greus com infarts, insuficiència respiratòria, ictus o càncer en diferents localitzacions, principalment pulmó, bufeta urinària… Algunes de les malaties o problemes en els quals el tabac és un factor de risc molt important són:
  • Malalties respiratòries en general
  • Càncer de pulmó
  • Infart de miocardi
  • Malalties cardiovasculars
  • Càncers de laringe, de boca, d’esòfag…
  • Úlceres gàstriques i duodenals
  • Avortament espontani
  • Part prematur
  • Augment de la mortalitat i la morbiditat perinatal i infantil
  • Alteracions en el pes i la mida del fetus
• Diagnòstic. Es basa en l’anamnesi que es fa a totes les persones que acudeixen a una consulta de salut, sigui d’infermeria o mèdica.
• Tractament i prevenció. Les persones fumadores tenen diferents formes de deixar de fumar i afrontar el problema:
  • Per voluntat pròpia
  • Amb ajuda professional (metges, infermeres, psicòlegs)
  • Amb ajuda de fàrmacs, com per exemple els derivats de la nicotina (pegats, xiclets, comprimits, esprai bucal)

El tabaquisme és un dels factors de risc més importants de les principals malalties cardiovasculars i respiratòries cròniques, així com d’un nombre important de càncers. A més, l’exposició passiva al fum ambiental del tabac incrementa el risc de càncer de pulmó i altres malalties en les persones no fumadores.

Aquesta malaltia es caracteritza per una obstrucció generalitzada i progressiva de les vies respiratòries inferiors i la destrucció de les parets alveolars. És conseqüència d’algunes malalties respiratòries com la bronquitis crònica i l’emfisema pulmonar. Presenta les següents característiques:

• Etiologia. La principal causa de la malaltia pulmonar obstructiva crònica és el consum de tabac. El fum del tabac produeix una inflamació dels bronquis i la destrucció dels envans alveolars. A causa dels processos d’inflamació crònica i destrucció, la funció pulmonar perduda no es recupera totalment. Altres causes poden ser la contaminació ambiental i algunes condicions laborals.
• Simptomatologia. Els principals signes i símptomes són:
  • Dispnea
  • Tos amb expectoració
  • Sobreinfeccions respiratòries
  • Insuficiència respiratòria

  L’MPOC representa la quarta causa de mort al món.

• La funció pulmonar es va deteriorant progressivament, i provoca un empitjorament dels signes i símptomes. Les persones que pateixen la malaltia acaben sentint ofec en fer qualsevol activitat.
• Diagnòstic. Juntament amb l’anamnesi de la persona, algunes de les proves que es realitzen per diagnosticar la malaltia són:
  • Una espirometria, per detectar qualsevol obstrucció al flux aeri.
  • Una gasometria arterial (només en alguns casos), amb què es mesura la quantitat d’oxigen en sang arterial.
• Tractament. En tractar-se d’una malaltia crònica, la finalitat del tractament és l’alleujament i la millora de la simptomatologia. Aquests tractaments són:
  • Inhaladors (esprais): broncodilatadors, anticolinèrgics i antiinflamatoris.
  • Antibiòtics i corticoides: en cas d’exacerbació (moc, febre, ofec…).
  • Vacunació: es recomana a les persones que es vacunen contra la grip i el pneumococ.
• Prevenció. La millor mesura de prevenció és deixar de fumar.

L’asma és una malaltia respiratòria crònica que es caracteritza per una inflamació dels bronquis, provoca el seu estrenyiment i dificulta el pas de l’aire. L’asma és la malaltia crònica més freqüent en la infància i l’adolescència en països industrialitzats. Normalment s’inicia en la infantesa, encara que pot aparèixer a qualsevol edat. Quan comença en edats més tardanes, la durada de la malaltia sol ser més llarga. L’asma presenta les següents característiques:

• Etiologia. Entre els factors que poden desencadenar la malaltia destaquen:
  • El fum del tabac.
  • Els àcars de la pols domèstica, els pòl·lens, els animals domèstics i els fongs de la humitat.
  • Els irritants: els insecticides, les pintures, les olors intenses, etc.
  • Les infeccions respiratòries víriques.
  • Predisposició genètica.
  • L’asma apareix més sovint en fills i filles de dones que han estat fumadores durant l’embaràs, de pares amb asma o malalties al·lèrgiques i també en infants exposats al fum del tabac.
  • L’exercici físic: de vegades, la malaltia es pot manifestar mentre es fa activitat física o bé poc després de fer exercici (fins a dues o quatre hores després). És el que s’anomena “asma d’esforç”.
• Simptomatologia. Els símptomes solen empitjorar durant la nit i la matinada. Poden aparèixer diversos cops al dia o a la setmana i la seva severitat depèn de cada persona. Els atacs d’asma es poden alternar amb períodes asimptomàtics; quan es presenten de manera sobtada es denomina “crisi d’asma”. Els signes i símptomes més comuns són:
  • Dispnea: sensació de dificultat per respirar o de falta d’aire.
  • Tos seca.
  • Sibilacions al pit o xiulets.
  • Sensació de pressió al pit.
• Diagnòstic. El diagnòstic d’asma es fonamenta en les manifestacions clíniques. Aquestes es poden acompanyar de diferents proves:
  • Proves de funció pulmonar (espirometria): permeten demostrar una obstrucció reversible dels bronquis.
  • Proves d’al·lèrgia: poden ajudar a trobar factors desencadenants en persones amb asma persistent.
  • Radiografia de tòrax: en infants no es recomana la radiografia de tòrax de manera rutinària, excepte quan hi ha símptomes atípics o quan s’hagin d’excloure altres diagnòstics.
  • Exàmens de sang: per mesurar els eosinòfils (un tipus de glòbul blanc) o les immunoglobulines E específiques, segons la història clínica de la persona malalta.
• Tractament. L’asma no es cura, però els símptomes poden disminuir amb el pas del temps. L’objectiu del tractament és aconseguir que la persona adulta o l’infant puguin dur una vida normal, fer esport i patir el mínim nombre de crisis possible, és a dir, controlar la malaltia. Hi ha dos tipus de medicaments que s’utilitzen per tractar l’asma:
  • Medicaments broncodilatadors: fan que els bronquis s’obrin i hi pugui entrar millor l’aire. S’utilitzen durant períodes curts per al tractament de la crisi i per a la millora ràpida dels símptomes. La via d’administració d’aquests fàrmacs és sempre inhalada.
  • Medicaments antiinflamatoris: corregeixen la inflamació dels bronquis. S’utilitzen durant llargs períodes de temps, fins i tot en els intervals en què no es presenta cap simptomatologia.
• Prevenció. Les principals mesures de prevenció són les següents:
  • Evitar el tabac.
  • Evitar els al·lèrgens.
  • Vacunació anual contra la grip.

L’educació sanitària dels infants, els adolescents i els adults amb asma i de la seva família és un component essencial de la intervenció terapèutica i està destinada a facilitar canvis de conducta i d’estil de vida per tal de ser capaços d’autocontrolar la malaltia.

La sinusitis aguda és una infecció d’un o de diversos sinus paranasals que provoca la inflamació de la mucosa, l’obstrucció dels conductes i l’augment de la pressió interna dels sinus, produint cefalees intenses. Presenta les següents característiques:

• Etiologia. La causa de la infecció pot estar provocada per virus o bacteris, tot i que la causa més habitual és una rinitis o una rinofaringitis aguda, generalment d’origen viral.
• Simptomatologia. Les sinusitis poden presentar els següents signes i símptomes:
  • Dolor facial: depenent de la zona es pot identificar el sinus afectat. En general el dolor sol ser relativament intens, sovint com si fossin batecs, i és típic que s´agreugi amb l’esforç físic, la tos i la flexió cap endavant.
  • Secreció nasal o rinorrea: molt augmentada, sovint purulenta, fosca i espessa.
  • Obstrucció nasal: s’aprecia una disminució de la permeabilitat de la fosa nasal on drena el si o sins afectats.
  • També pot aparèixer malestar general, febre escassa i un dèficit de l’olfacte.
• Diagnòstic. Es farà un examen clínic de la persona afectada, que consta de:
  • Una palpació del sinus afectat, que desencadenarà dolor.
  • L’exploració endonasal, que permetrà detectar secrecions purulentes en la fosa nasal.
• Tractament. Cal tractar la infecció i el dolor, i evitar que el quadre agut es pugui fer crònic. L’objectiu dels tractaments locals consisteix a descongestionar la fosa nasal i, per tant, permetre un millor drenatge i ventilació dels sins, així com eliminar les secrecions nasals. Amb aquesta finalitat resulten útils els vasoconstrictors nasals, les inhalacions balsàmiques i els corticoides tòpics. Per combatre la infecció cal administrar antibiòtics. El dolor pot ser tractat amb esteroides orals o analgèsics.

S’anomena bronquitis a la inflamació dels bronquis que produeix un estretament del seu interior, la qual cosa dificulta la respiració. Segons el temps que dura la malaltia es poden considerar dos tipus de bronquitis:

• Bronquitis aguda: l’inici és sobtat, sol aparèixer després d’una infecció respiratòria i causa febre, tos, úlceres al coll, esbufec i producció de moc espès groc.
• Bronquitis crònica: es considera així quan els símptomes continuen durant tres mesos o més.

La bronquitis presenta les característiques següents:

• Etiologia. Sol ser causada per contaminants atmosfèrics, fum del tabac, agents químics, al·lèrgies, virus i bacteris.
• Simptomatologia. Acostuma a millorar després d’un període de set a deu dies. La tos pot durar més. A més de sentir-se refredat, es pot notar:
  • Al principi, tos seca i sense moc; després, tos amb abundants flegmes.
  • Molèstia en entrar l’aire als pulmons.
  • Xiulets en expulsar aire.
• Diagnòstic. Es basa en la simptomatologia i en l’auscultació dels pulmons. No necessita cap altra prova mèdica.
• Tractament. En la majoria dels casos no cal prendre antibiòtics per tractar la bronquitis aguda, ja que són ineficaços contra les infeccions víriques. Fins i tot, si la persona ha tingut tos durant més de vuit o deu dies, generalment no necessita antibiòtic. El tractament que es recomana serveix per alleujar els símptomes:
  • Analgèsics, per a la febre i el malestar.
  • Medicaments contra la tos.
  • Beure més aigua i infusions.
  • És fonamental que no fumi.
• Prevenció. Les principals mesures de prevenció són les següents:
  • Si es fuma, la millor prevenció és deixar de fumar.
  • El rentat de mans freqüent per evitar l’exposició a virus i altres infeccions respiratòries.
  • Exposar-se al menys possible al fred i a les humitats ambientals.

L’aparell circulatori és el responsable de la circulació de la sang per tot l’organisme, assegurant així el transport d’oxigen, substàncies nutritives i la resta d’elements que les cèl·lules necessiten per al seu funcionament, alhora que transporta els residus tòxics fins als òrgans encarregats d’eliminar-los. A banda, la sang també porta a terme funcions homeostàtiques i de defensa immunitària.

L’aparell circulatori està format per:

• Cor: bomba propulsora de la sang.
• Vasos sanguinis:
  • Artèries: vasos que surten del cor.
  • Venes: vasos que arriben al cor.
  • Capil·lars: vasos molt fins que uneixen les artèries i les venes i on es produeix l’intercanvi de gasos i nutrients amb les cèl·lules.
• Sistema limfàtic: xarxa de conductes que drenen líquid i altres partícules (limfa) de l’espai intercel·lular cap al sistema circulatori.

El cor és un òrgan musculós dividit en quatre cavitats. Té la mida d’un puny tancat i està situat en un espai anomenat mediastí. El mediastí és al centre del tòrax, entre els dos pulmons (vegeu la figura).

Té forma de con irregular emplaçat en situació obliqua: la base està orientada cap a dalt i a la dreta i el vèrtex apunta cap a baix i a l’esquerra. Es tracta d’un òrgan contràctil amb la funció de propulsar la sang per tot l’aparell circulatori.

www.edu365.cat

Pel que fa a la seva histologia, de dins cap a fora, en el cor es poden distingir tres capes (vegeu la figura):

• Endocardi: és la capa interna del cor i consta d’un epiteli intern de revestiment.
• Miocardi: és la capa intermèdia i està constituïda per teixit muscular cardíac. Aquest teixit té una gran activitat, i per això té un sistema propi d’irrigació sanguínia, les artèries coronàries.
• Pericardi: és una membrana que envolta i protegeix el cor. Està constituït per dues capes.
  • La capa més interna es troba adherida al cor i s’anomena pericardi visceral o epicardi.
  • La capa més externa s’anomena pericardi parietal.
  • Entre les dues capes es troba la cavitat pericàrdica, que conté un líquid lubricant.

www.edu365.cat

Anatòmicament, el cor presenta dues parts ben diferenciades: les cavitats i les vàlvules auriculoventriculars.

El cor és un òrgan de parets musculars gruixudes que separen diverses cavitats. Realment, està format per dos cors (cor dret i cor esquerre) separats per un envà anomenat septe interventricular. Pel cor dret hi circula sang pobra en oxigen, i pel cor esquerre hi circula sang rica en oxigen.

Així mateix, el cor dret i el cor esquerre estan dividits en altres dues cavitats: les superiors, per on entra la sang, s’anomenen aurícules, i les inferiors, per on surt la sang, s’anomenen ventricles (vegeu la figura).

www.edu365.cat

Per la seva banda, les aurícules i els ventricles estan separats per les vàlvules auriculoventriculars (vegeu la figura):

• La vàlvula la mitral se situa en la part esquerra del cor.
• La vàlvula tricúspide se situa en la part dreta del cor.

Les vàlvules cardíaques s’obren o es tanquen segons la diferència de pressions després de la contracció. La funció de les vàlvules auriculoventriculars és impedir el retorn de la sang dels ventricles a les aurícules i així garantir que la circulació només vagi en un sentit.

Totes les vàlvules del cor tenen tres fulles o valves, excepte la vàlvula mitral, que en té dues. Les valves estan subjectes per unes cordes tendinoses que uneixen les seves vores amb uns músculs que s’anomenen músculs papil·lars.

www.edu365.cat

Els vasos sanguinis són una xarxa de conductes que transporten la sang des del cor fins a tots els teixits de l’organisme, i des dels teixits fins al cor (vegeu la figura). En el sistema circulatori hi ha tres tipus de vasos sanguinis: les artèries, les venes i els capil·lars (vegeu la figura). Alhora, la paret de les artèries i de les venes està formada per tres capes:

• Una capa externa de teixit conjuntiu.
• Una capa mitjana de musculatura llisa i fibres elàstiques.
• Una capa interna formada per teixit epitelial.

© 2013 Amadeo Blasco; www.aula2005.com

Les artèries són els vasos sanguinis encarregats de conduir la sang des del cor fins als teixits. Reben la sang del cor a molta pressió i glopades, per això tenen la capa mitjana amb la musculatura més gruixuda i moltes fibres elàstiques. Circulen en un pla més intern que les venes. Les artèries que van als teixits porten sang amb oxigen, mentre que les artèries pulmonars porten sang rica en CO₂. A l’interior de les artèries no hi ha vàlvules.

Les venes transporten la sang procedent dels teixits cap al cor. Les seves parets són més primes i menys elàstiques que les de les artèries perquè reben la sang dels capil·lars; el flux sanguini és uniforme amb menys pressió i circula més lentament. En el seu interior tenen unes vàlvules en forma de mitja lluna que impedeixen que la sang reculi. Circulen en un pla més superficial que les artèries. Les venes que provenen dels teixits porten sang rica en CO₂, mentre que les venes pulmonars porten sang rica en O₂.

Per la seva banda, els capil·lars són vasos sanguinis microscòpics que connecten les artèries més primes (les arterioles) amb les vènules. Estan formats per una sola capa de cèl·lules que fa possible l’intercanvi de substàncies entre la sang i el líquid que envolta les cèl·lules.

www.edu365.cat

Els vasos sanguinis que porten la sang d’entrada cap al cor s’anomenen venes, i els que la porten quan surt del cor s’anomenen artèries. Ambdós constitueixen els grans vasos del cor:

• Les venes caves porten la sang provinent de la circulació major; és sang que ja ha cedit el seu oxigen als teixits (sang desoxigenada). Aquesta sang arribarà a l’aurícula dreta i sortirà pel ventricle dret a través de l’artèria pulmonar en direcció als pulmons. Són dos, una vena cava superior i una vena cava inferior. Desemboquen a l’aurícula dreta.
• L’artèria pulmonar recull la sang pobra en oxigen del ventricle dret i la condueix cap als pulmons, on la sang, mitjançant l’intercanvi de gasos, cedirà el diòxid de carboni i captarà oxigen. Surt del ventricle dret.
• Les venes pulmonars porten sang rica en oxigen provinent dels pulmons i la condueix fins a l’aurícula esquerra. D’aquí passarà al ventricle esquerre i tot seguit sortirà per l’artèria aorta. Són quatre, dues del pulmó dret i dues del pulmó esquerre. Desemboquen a l’aurícula esquerra.
• L’artèria aorta transporta sang rica en oxigen que surt del ventricle esquerre per anar cap a tot l’organisme i cedir l’oxigen i els nutrients als teixits. Surt del ventricle esquerre.

A la sortida dels ventricles es troben també unes altres vàlvules: les vàlvules semilunars o vàlvules sigmoides (aòrtica al cor esquerre i pulmonar al cor dret). La funció de les vàlvules semilunars és impedir el retrocés de la sang, en aquest cas de les artèries pulmonar i aòrtica cap als ventricles.

D’altra banda, també trobem els vasos coronaris. A la part externa del cor hi ha un solc longitudinal i un altre transversal per on passen els nervis que intervenen en la regulació nerviosa i també les artèries i venes coronàries que irriguen el cor. El procés és el següent:

1. A la sortida de l’aorta, just per sobre de les vàlvules sigmoides, es troben els orificis de les dues artèries coronàries que envolten el cor com una corona i l’irriguen seguint el trajecte dels solcs, longitudinal i transversal.
2. Després d’irrigar el teixit cardíac, la sang pobra en oxigen passa a una xarxa de petits vasos venosos que s’uneixen entre si per formar venes cada cop més grans que arriben al si coronari, un conducte que desemboca en l’aurícula dreta.

La sang és un fluid de color vermell i de consistència viscosa que circula per l’interior de l’aparell cardiovascular, està impulsada pel cor i arriba pràcticament a tots els òrgans i teixits de l’organisme. La sang té tres tipus de funcions:

• Transport:
  • L’oxigen i els nutrients es distribueixen a totes les cèl·lules de l’organisme.
  • Substàncies de rebuig: es transporta el diòxid de carboni dels teixits als pulmons i altres productes d’excreció cel·lular als ronyons.
  • Les hormones i els anticossos es transporten als llocs corresponents d’actuació.
• Regulació de diversos processos homeostàtics:
  • La temperatura corporal.
  • L’eliminació o retenció d’aigua.
  • La composició dels líquids interns.
• Defensa:
  • Contra els agents patògens productors de malalties.
  • Contra la pèrdua de sang, en cas necessari.

La quantitat de sang que té una persona adulta és de 4 a 5 litres, i això representa aproximadament un 8% del pes corporal en els homes i un 7% en les dones. La sang està formada per una part líquida anomenada plasma i per tres grups d’elements cel·lulars: eritròcits, leucòcits i plaquetes (vegeu la figura).

© 2013 Amadeo Blasco; www.aula2005.com

El plasma sanguini és la part líquida de la sang. Per visualitzar el plasma es pot deixar sang en un tub d’assaig i esperar que es coaguli. Els elements cel·lulars es dipositen al fons del tub i el plasma o sèrum queda a la part superior. Està format per:

• Aigua, en un 90%.
• Sals, nutrients, oxigen, CO₂, productes d’excreció cel·lular, hormones…
• Proteïnes sanguínies, com per exemple:
  • Fibrinogen: proteïna relacionada amb la coagulació sanguínia.
  • Albúmines: proteïnes transportadores d’àcids grassos i d’aminoàcid, entre d’altres.
  • Globulines: grup de proteïnes entre les quals s’inclouen les gammaglobulines o anticossos que participen en la defensa de l’organisme.

Els eritròcits són cèl·lules sanguínies que tenen forma arrodonida amb una depressió a la part central, no són cèl·lules completes perquè no tenen nucli. Donen color vermell a la sang perquè contenen grans quantitats d’hemoglobina, que és un pigment ric en ferro capaç d’unir-se a molècules d’oxigen que capta als pulmons i transporta fins als teixits. Són les cèl·lules més abundants de la sang. També s’anomenen glòbuls vermells o hematies. La funció principal dels eritròcits és la de transport:

• L’oxigen es transporta en una petita proporció dissolt en el plasma, però majoritàriament combinat amb l’hemoglobina dins del glòbul vermell.
• El diòxid de carboni (CO₂) es transporta dissolt en el plasma, però en una petita part es combina amb l’hemoglobina formant carboxihemoglobina dins del glòbul vermell.

Els leucòcits són un grup de cèl·lules sanguínies que es diferencien de les altres perquè són cèl·lules completes, ja que tenen nucli. El tipus de leucòcits es diferencien entre si:

• Segons si tenen grànuls en el citoplasma o no: els primers s’anomenen granulòcits i els segons agranulòcits.
• Segons la forma del nucli: el nucli dels granulòcits té forma lobulada, i per això sembla que tinguin més d’un nucli, de manera que també se’ls pot anomenar polinuclears. El nucli dels agranulòcits no és lobulat, i també se’ls anomena mononuclears.

Els granulòcits es classifiquen segons el tipus de colorant amb els quals es poden tenyir:

• Neutròfils: es tenyeixen amb colorants neutres. La seva funció és la fagocitosi. Representen entre el 45 i el 75% del total dels leucòcits.
• Basòfils: es tenyeixen amb colorants bàsics i la seva funció és participar en les reaccions al·lèrgiques. Representen el 1% del total de leucòcits.
• Eosinòfils. Es tenyeixen amb colorants àcids com l’eosina. Intervenen en les reaccions al·lèrgiques i en la defensa contra les parasitosis. Representen entre l’1 i el 3% del total de leucòcits.

Mentrestant, els agranulòcits es classifiquen en:

• Monòcits: són les cèl·lules més grans de la sang i porten a terme la fagocitosi. Representen entre el 3 i el 7% del total de leucòcits.
• Limfòcits: són els leucòcits més petits. Representen entre el 25 i el 30% del total de leucòcits. En trobem de dos tipus:
  • Els limfòcits T coordinen la reacció immunitària i la resposta immunitària cel·lular.
  • Els limfòcits B, que participen en la resposta immunitària humoral.

Les plaquetes són fragments d’unes cèl·lules que hi ha a la medul·la òssia que s’anomenen megacariòcits. La seva funció és iniciar el procés de la coagulació sanguínia i així evitar la pèrdua de sang en cas d’hemorràgia.

La coagulació sanguínia és un procés homeostàtic que evita la pèrdua de sang que es produeix quan es trenquen els vasos sanguinis (hemorràgia). Les plaquetes, en fregar amb les parets del vas trencat, s’obren i alliberen els factors plaquetaris; aquests, en presència d’unes altres substàncies, provoquen una cadena de reaccions que tenen com a resultat final:

• La transformació del fibrinogen en fibrina, que és una proteïna insoluble.
• Les fibres de fibrina es dipositen en forma de xarxa tapant la zona lesionada, atrapant els glòbuls i formant el coàgul.
• El coàgul obstrueix la zona lesionada, es restableix la circulació i s’impedeix que es perdin líquids i glòbuls.

La producció de glòbuls sanguinis s’anomena hematopoesi. Els eritròcits, les plaquetes i alguns leucòcits s’originen a partir de les cèl·lules de la medul·la òssia vermella. La medul·la òssia, en els adults, es troba en l’epífisi dels ossos llargs i a l’interior dels ossos curts i plans. En madurar, les cèl·lules de la medul·la òssia vermella poden esdevenir tant eritròcits com leucòcits o plaquetes, però una vegada iniciat el procés de transformació en un dels tres tipus ja no pot canviar. Alguns leucòcits s’originen en la melsa i en el tim, encara que aquests últims només durant la vida uterina.

El procés de destrucció dels glòbuls vermells s’anomena eritròlisi i té lloc als capil·lars del fetge i de la melsa. Els eritròcits tenen una vida mitjana de 120 dies. Els leucòcits tenen una duració limitada, que varia segons el tipus de leucòcit. Moren a causa de la seva activitat. Les plaquetes també han de ser substituïdes per altres de noves.

El sistema limfàtic és un sistema de vasos paral·lel a la circulació sanguínia que s’origina en els espais tissulars del cos, en els capil·lars limfàtics (vegeu la figura). Aquest sistema no té una bomba impulsora, i per això la limfa circula molt a poc a poc. La limfa recorre el sistema limfàtic gràcies a dèbils contraccions dels músculs, de la pulsació de les artèries properes i del moviment de les extremitats. Porta a terme tres funcions:

• Retorna a la sang l’excés de líquid intersticial.
• Transporta els greixos absorbits en l’intestí.
• Participa en la resposta immunitària: filtra partícules estranyes i en els ganglis limfàtics i altres teixits limfàtics es generen limfòcits, els quals produeixen anticossos.

© 2013 Amadeo Blasco; www.aula2005.com

La limfa és el fluid intersticial que entra als capil·lars limfàtics per filtració, i també està formada pel greix que s’absorbeix a l’intestí prim durant la digestió dels aliments (vegeu la figura). La composició de la limfa és semblant a la del plasma sanguini:

• Proteïnes plasmàtiques
• Àcids grassos
• Cèl·lules hemàtiques
• Cèl·lules canceroses
• Gèrmens

© 2013 Amadeo Blasco; www.aula2005.com

Els capil·lars limfàtics conflueixen en els vasos limfàtics, que són cecs i tenen vàlvules. Durant el seu recorregut absorbeixen part del líquid intersticial i el condueixen als vasos sanguinis. Comencen en un fons de sac en contacte amb les cèl·lules, es van reunint i acaben drenant en dos conductes principals que aboquen la limfa a les venes subclàvies. Són:

• El conducte toràcic: recull la limfa de gairebé tot el cos.
• La gran vena limfàtica o conducte limfàtic dret: recull la limfa de l’extremitat superior dreta, part dreta del cap i tòrax.

En el trajecte dels vasos limfàtics hi ha ganglis limfàtics intercalats, que filtren la limfa que hi va circulant. Els ganglis limfàtics estan situats en les següents zones del cos:

• Submaxil·lars
• Cervicals
• Axil·lars
• Inguinals

Els òrgans i teixits limfoides del sistema limfàtic són les amígdales, la melsa, el tim, els ganglis limfàtics i la medul·la òssia. Vegem-los detingudament.

Les amígdales són unes masses de teixit limfoide situades sota la membrana mucosa de la cavitat bucal i faringe. Estan situades com un anell protector i són la primera línia de defensa, ja que protegeixen l’entrada de les vies respiratòries i digestiva de gèrmens (anell de Waldeyer). Es poden distingir tres tipus:

• Amígdales palatines
• Amígdales linguals
• Amígdales faríngies

La melsa està situada a la part superior esquerra de l’abdomen, darrere de l’estómac. La seva funció principal és filtrar la sang i netejar-la de cèl·lules velles. També té unes altres funcions:

• Intervé en la maduració dels limfòcits, juntament amb el tim i la medul·la òssia.
• Destrueix els hematies i les plaquetes desgastats i recull el ferro (Fe) de l’hemoglobina.
• Actua com a reservori de sang.

El tim és un òrgan situat al mediastí, per sobre del cor. És més gran en nadons, creix fins a la pubertat i amb l’edat es va reduint. La seva funció és participar en la maduració dels limfòcits (T).

Els ganglis limfàtics actuen com a filtres, ja que contenen limfòcits, eliminen per filtració i fagocitosi bacteris i altres cèl·lules.

La inflor dels ganglis limfàtics s’anomena adenopatia, i es deu al fet que el cos està lluitant contra infeccions, malalties autoimmunes o tumors malignes.

La medul·la òssia vermella és un teixit esponjós situat en ossos com l’estèrnum, les vèrtebres, la pelvis i en les epífisis dels ossos llargs. La seva funció és hematopoètica (genera cèl·lules sanguínies).

La circulació de la sang es porta a terme a través del cor. En cada batec, el cor bomba sang a dos circuits tancats: la circulació general o major i la circulació pulmonar o menor.

El cor rep la sang procedent de la circulació major a través de les venes caves que desemboquen en l’aurícula dreta, que comunica amb el ventricle dret mitjançant la vàlvula tricúspide. Des del ventricle dret, la sang és impulsada cap als pulmons per l’artèria pulmonar, que té a la base les vàlvules sigmoides que impedeixen que la sang torni novament al ventricle.

Una vegada la sang passa pels pulmons i s’hi oxigena, torna al cor per les venes pulmonars, entra a l’aurícula esquerra i passa a través de la vàlvula mitral al ventricle esquerre. Des d’aquí la sang serà impulsada cap a la resta del cos a través de l’artèria aorta, que també disposa d’unes vàlvules sigmoides a la seva base, les vàlvules aòrtiques, que impedeixen el retrocés de la sang cap al cor.

El cor és una bomba aspiradora i impulsora de la sang. Aquests dos moviments originen el batec cardíac (vegeu la figura). El cor batega rítmicament unes 70 vegades per minut en condicions normals. En cada batec realitza dos moviments: un de relaxació o diàstole (aspira) i un de contracció o sístole (impulsa).

La sístole, o fase de contracció muscular, impulsa la sang enfora del cor: primerament es produeix la contracció simultània de les dues aurícules (sístole auricular). Aquesta contracció fa que la sang passi als ventricles a través de les vàlvules tricúspide i mitral, i 0,1 segons després arriba la contracció als ventricles (sístole ventricular), que impulsa la sang cap a les artèries. Durant la sístole ventricular, les vàlvules auriculoventriculars es tanquen per impedir el reflux de la sang cap a les aurícules.

Durant la diàstole, o fase de relaxació muscular, es recupera el volum original del cor i la sang penetra en el cor a través de les venes caves i pulmonars. En aquesta fase, les vàlvules semilunars es tanquen impedint el retrocés de la sang des de les artèries cap als ventricles.

www.edu365.cat

Quan els ventricles es contrauen, el cor arriba a tocar la paret toràcica entre la cinquena i sisena costella del costat esquerre. Aquest xoc es pot percebre amb l’orella o amb la mà; és el que es coneix com als sorolls cardíacs. En un batec se senten dos sorolls:

1. El primer és sord i opac, i correspon al tancament de les vàlvules auriculoventriculars.
2. El segon es produeix després d’un breu silenci, és curt i sec i el provoca el tancament de les vàlvules semilunars.

Les fibres musculars cardíaques es ramifiquen, es fusionen i formen una xarxa íntimament connectada (sincici) que transmet els impulsos nerviosos. Les contraccions del cor obeeixen la llei del tot o res: això vol dir que si arriba un estímul nerviós amb suficient intensitat (estímul llindar) a una sola fibra auricular, es contrauran ràpidament totes les fibres auriculars i ventriculars.

La contracció cardíaca en cada cicle de bombeig és possible gràcies a un sistema de conducció. Aquest sistema és un conjunt de nòduls, feixos i fibres que estan formats per cèl·lules musculars cardíaques modificades.

En cada cicle cardíac es produeix una ona d’excitació que es transmet a tot el sistema de conducció i origina la contracció muscular. El procés és el següent:

1. Aquesta ona d’excitació s’origina al nòdul sinusal, que està situat en la paret posterior de l’aurícula dreta.
2. L’impuls autogenerat en el nòdul sinusal s’estén per l’aurícula produint la seva contracció i conseqüentment el buidat de la sang cap al ventricle.
3. Gairebé de forma immediata, aquesta ona d’excitació arriba al nòdul auriculoventricular i des d’aquí l’estímul es dirigeix cap a la paret dels ventricles a través del feix de Hiss.
4. En el septe interventricular, el feix de Hiss es divideix en dues branques: la dreta i l’esquerra, una per a cada ventricle.
5. Aquestes branques es divideixen en fibres cada cop més petites que s’anomenen fibres de Purkinje.
6. Les fibres de Purkinje es distribueixen per tota la paret ventricular transmetent l’ona d’excitació que contrau, de forma gairebé simultània, els dos ventricles.

Durant els períodes de repòs, en un individu adult, el cor batega a un ritme d’entre 60 i 80 pulsacions per minut, i en aquest mateix temps bomba aproximadament cinc litres de sang.

Els teixits en actiu requereixen més oxigen i nutrients que quan estan en repòs, i això implica un transport més intens. Durant els períodes d’exercici intens, el cor pot impulsar entre 7 o 8 vegades més sang, bé per un augment del volum de sang per batec (intensitat) o bé per un augment de les pulsacions per minut (freqüència). La freqüència pot arribar fins a 200 batecs per minut.

El ritme i la intensitat del batec cardíac està regulat pel sistema nerviós autònom. La regulació nerviosa de la freqüència del cor es produeix al bulb raquidi, concretament al centre cardíac del ritme, del qual surten dos sistemes de nervis: el simpàtic (excitador) i el parasimpàtic (inhibidor).

La circulació sanguínia en les persones, com en tots els mamífers, és tancada, doble i completa:

• Completa perquè hi ha una completa separació entre la sang rica en oxigen amb la sang rica en CO₂.
• Tancada perquè la sang viatja sempre per l’interior d’uns tubs tancats: els vasos sanguinis.
• Doble perquè presenta dos circuits: el major i el menor (vegeu la figura).

En la circulació major, la sang oxigenada en els pulmons torna a l’aurícula esquerra a través de les venes pulmonars. Des de l’aurícula esquerra passa, a través de la vàlvula mitral, al ventricle esquerre, que la impulsa a l’artèria aorta. L’aorta és una gran artèria amb moltes branques que es divideixen repetides vegades formant artèries cada cop més primes que s’anomenen arterioles. Les arterioles, finalment, es converteixen en conductes finíssims, els capil·lars. A continuació els capil·lars es transformen en venes de calibre cada cop més gran que porten la sang pobra en oxigen i carregada de residus cap al cor.

En la circulació menor, la sang que torna al cor, pobra en oxigen, ho fa a través de les venes caves superior i inferior. La sang entra a l’aurícula dreta, passa al ventricle dret travessant la vàlvula tricúspide i entra a l’artèria pulmonar, que de seguida es divideix en dues branques, una que anirà al pulmó dret i l’altra a l’esquerre. Aquestes artèries es ramificaran fins a convertir-se en capil·lars. En els capil·lars pulmonars es produeix l’intercanvi de gasos entre l’aire i la sang. A continuació els capil·lars es transformen en venes de calibre cada cop més gran que porten la sang rica en oxigen cap al cor.

© 2013 Amadeo Blasco; www.aula2005.com

Podeu consultar el següent vídeo, on es tracta l’anatomia i la fisiologia de l’aparell circulatori:

Les malalties cardiovasculars es deuen a trastorns del cor i dels vasos sanguinis. Molts d’aquests trastorns són deguts a acumulacions de greix i colesterol a les parets de les artèries, que provoquen ateroesclerosi. Aquestes acumulacions creen plaques que disminueixen la llum dels vasos sanguinis, fet que causa malalties cardíaques o accidents cerebrovasculars.

Les principals malalties cardiovasculars són l’ictus, l’infart agut de miocardi (IAM), la insuficiència cardíaca, la hipertensió arterial i el limfoedema.

L’ictus és un conjunt de manifestacions agudes d’unes malalties que provoquen alteracions en la circulació de la sang al cervell, obstruint el pas de la sang, tamponant les artèries o trencant aquestes artèries. En els dos casos es produeix una manca d’irrigació sanguínia al cervell que provoca els signes i símptomes. Es parla d’ictus transitori quan l’afectació dura menys de 24 hores. Presenta les següents característiques:

• Etiologia. Principalment hi ha dos tipus d’ictus:
  • Ictus isquèmic: es produeix quan no arriba sang a una part del cervell a causa d’un taponament en una artèria cerebral. Les cèl·lules afectades moren per falta d’irrigació sanguínia, és a dir, per manca d’oxigen (isquèmia). Aquest taponament pot ser degut a:
    • L’arterioesclerosi: és l’estrenyiment o bloqueig de les artèries degut al dipòsit de colesterol en les seves parets.
    • Un coàgul: es pot desprendre un coàgul d’alguna part del cos i taponar alguna artèria cerebral.

    La majoria dels ictus són isquèmics (80%).

  • Ictus hemorràgic: és degut al trencament de les artèries que irriguen el cervell, provocant una hemorràgia que es dispersa pel cervell. Aquest trencament pot ser degut a:
    • Elevacions de la pressió arterial.
    • Malformacions prèvies, com per exemple els aneurismes, que són una espècie de bosses que es formen quan les parets d’una artèria es dilaten en algun punt.
• Simptomatologia. Els signes i símptomes de l’ictus apareixen de manera sobtada. Els principals són:
  • Debilitat en una banda del cos.
  • Pèrdua de visió en un ull o parcial en tots dos.
  • Pèrdua o dificultat de la parla.
  • Pèrdua de força o paràlisi en un cantó del cos o de la cara.
  • Pèrdua de sensibilitat en un cantó del cos o de la cara.
  • Inestabilitat, desequilibri i incapacitat per caminar.
  • Mal de cap molt intens i sobtat, no habitual.
• Diagnòstic. Per identificar que una persona pot estar patint un ictus es pot aplicar el protocol RAPID, les sigles del qual ens ajuden a recordar què s’ha de fer; una vegada a l’hospital, ja li faran les diferents proves per diagnosticar la causa. RAPID significa:
  1. R: riure. Per veure si presenta asimetries en la cara.
  2. A: Aixecar els braços. Per veure si presenta debilitat.
  3. P: parlar. Per veure si presenta dificultats de parla.
  4. I: ictus. Si no pot fer alguna d’aquestes accions, la persona pot estar patint un ictus.
  5. D: de pressa. Cal trucar al servei d’emergències i explicar els símptomes (112)
• Tractament. Per tractar un ictus és molt important el temps d’actuació, ja que hi ha tractaments que només són eficaços en les primeres hores de la malaltia. A més, quan més temps passi, més possibilitats hi ha que quedin seqüeles permanents. El tractament pot ser amb fàrmacs o amb cirurgia. Cal tenir cura de la nutrició de la persona i del seu estat general. A més, si presenta alguna discapacitat s’ha de començar la rehabilitació quan abans millor. Durant els primers mesos de rehabilitació es pot assolir una considerable milloria, però una vegada s’estabilitza la persona és molt important continuar amb una pauta d’exercicis per mantenir aquesta millora.
• Prevenció. Per reduir el risc de patir un ictus s’ha de portar un estil de vida saludable: una alimentació sana i equilibrada, fer exercici físic i no fumar. A nivell vascular, els factors de risc molt importants que cal tenir en compte són:
  • La hipertensió arterial
  • El colesterol
  • La diabetis
  • L’obesitat
  • El sedentarisme
  • El tabac
  • L’alcohol

L’infart agut de miocardi es produeix per una disminució o interrupció de la circulació sanguínia en el cor que provoca la mort del teixit cardíac per isquèmia. Presenta les característiques següents:

• Etiologia. La causa de l’infart és la ruptura i el despreniment de plaques d’ateroma de les artèries. Els factors de risc són el tabaquisme, la hipertensió, el colesterol elevat i la diabetis.
• Simptomatologia. Els símptomes són una mica diferents en les dones i en els homes.
  • En les dones:
    • Dificultat per respirar
    • Debilitat
    • Sensació d’indigestió
    • Fatiga
    • Dolor al coll o a la mandíbula
  • En els homes:
    • Dolor al pit intens i perllongat, que pot irradiar als braços
    • Suor freda
    • Debilitat
    • Nàusees i vòmits
    • Dificultat per respirar
• Diagnòstic. El diagnòstic es basa en la simptomatologia i en la realització d’un electrocardiograma, que és una prova que registra l’activitat elèctrica del cor. Segons els resultats de l’electrocardiograma, l’obstrucció pot ser parcial o completa.
• Tractament. Per al tractament de l’infart cal administrar fàrmacs per calmar el dolor i anticoagulants. Si l’obstrucció és completa, el millor tractament és la cirurgia. El procediment s’anomena angioplàstia primària i consisteix a tornar a obrir l’artèria. S’introdueix un catèter per l’artèria del canell o de l’engonal fins a arribar a l’artèria coronària; una vegada situat, s’infla un baló i s’implanta una pròtesi metàl·lica que torna a deixar oberta la llum de l’artèria obstruïda. La recuperació total és freqüent en les persones que no tenen complicacions, i depèn de la quantitat de teixit afectat i de la seva localització.
• Prevenció. Per reduir el risc de patir un infart s’han de seguir les següents mesures:
  • Controlar els factors de risc: hipertensió arterial, hipercolesterolèmia, diabetis
  • No fumar
  • Seguir una alimentació saludable
  • Disminuir el consum de sal i moderar el consum d’alcohol
  • Controlar el pes corporal
  • Fer exercici físic

Podeu consultar el següent vídeo, on es mostra com es produeix un infart agut de miocardi:

La insuficiència cardíaca és una afecció en la qual el cor no pot bombar la sang al cos de la manera en la qual ho hauria de fer, és a dir, no funciona de forma eficient. La insuficiència cardíaca es classifica segons el costat del cor afectat i segons la seva gravetat. Segons el costat del cor es pot patir insuficiència cardíaca dreta o esquerra, i els símptomes seran diferents. Presenta les següents característiques:

• Etiologia. Normalment, la insuficiència cardíaca va associada a una altra malaltia, com per exemple la diabetis, la hipertensió arterial, l’MPOC o diferents malalties del cor. Els principals factors de risc, entre d’altres, són:
  • L’excés de sal en la dieta
  • L’obesitat
  • La insuficiència respiratòria
  • Les arrítmies
  • La insuficiència renal
  • El tractament amb determinats fàrmacs
• Simptomatologia. En cas d’insuficiència cardíaca poden aparèixer els següents signes i símptomes:
  • Cansament o fatiga
  • Dispnea (sensació de falta d’aire o d’ofec)
  • Taquicàrdia
  • Inflor de peus, turmells, mans i abdomen
  • Sensació de sacietat poc després dels àpats; inapetència
  • Augment inexplicat de pes
  • Restrenyiment o diarrea
  • Disminució de miccions diürnes i de la quantitat d’orina; miccions nocturnes més abundants
  • Tos seca; expectoració rosada
  • Ungles lleugerament blavoses
  • Sudoració; confusió o desorientació
  • Si es pateix insuficiència cardíaca dreta, els símptomes seran:
    • Inflor de turmells i abdomen
    • Molèsties digestives
    • Disminució del nombre de miccions i de la quantitat d’orina
    • Ungles i llavis lleugerament blavosos
  • Si es pateix insuficiència cardíaca esquerra, els símptomes seran:
    • Dificultat per respirar
    • Tos
    • Expectoració rosada
    • Cansament exagerat
• Diagnòstic. El diagnòstic de la insuficiència cardíaca es basa en la simptomatologia i en la realització d’una sèrie de proves com una analítica general, una radiografia de tòrax i un electrocardiograma, i en alguns casos és convenient una ecocardiografia.
• Tractament. El tractament va encaminat a millorar els signes i símptomes i la qualitat de vida de la persona que pateix la malaltia. Això s’aconsegueix amb uns canvis en els hàbits diaris, amb medicació i amb cirurgia:
  • Canvis en els hàbits diaris, com ara deixar de fumar, limitar el consum d’alcohol, limitar la cafeïna, portar una dieta sana i equilibrada, reduir el consum de sal, fer exercici, etc.
  • La medicació es pren per disminuir la fatiga física i millorar la respiració i la irrigació dels teixits.
  • Cirurgia segons els casos.
  • L’última opció terapèutica pot ser el trasplantament cardíac.
• Prevenció. Per reduir el risc de patir insuficiència cardíaca s’han de seguir les següents mesures:
  • Controlar els factors de risc: hipertensió arterial, hipercolesterolèmia, diabetis.
  • No fumar.
  • Seguir una alimentació saludable.
  • Disminuir el consum de sal i moderar el consum d’alcohol.
  • Controlar el pes corporal.
  • Fer exercici físic.

La hipertensió arterial és una situació en la qual la pressió de la sang que circula per les artèries és massa elevada de forma continuada, la qual cosa fa augmentar la pressió contra les parets, amb el consegüent risc de lesionar les artèries. La hipertensió arterial és un dels principals factors de risc per patir malalties cardiovasculars, com l’ictus i l’infart agut de miocardi. Presenta les següents característiques:

• Etiologia. Qualsevol persona de qualsevol edat pot patir hipertensió arterial. Les causes de la malaltia es desconeixen, però els factors de risc per patir-la es coneixen bé. Aquests són:
  • El tabac
  • L’alcohol
  • El sobrepès
  • L’excés de sal i greix en la dieta
  • L’estrès
  • La genètica
  • El sedentarisme
  • Malalties del cor o dels ronyons
• Simptomatologia. La hipertensió arterial pot tenir els següents signes i símptomes:
  • Mal de cap
  • Acúfens
  • Hemorràgia nasal
  • Fatiga
  • Confusió
  • Dolor al tòrax
  • Canvis en la visió
• Diagnòstic. Per ser diagnosticat d’hipertensió arterial s’ha de mesurar la tensió arterial en diverses visites, i aquesta ha de ser elevada de manera repetida. Els valors de pressió arterial per considerar una persona hipertensa són:
  • Pressió arterial sistòlica (màxima) igual o superior a 140 mm Hg
  • Pressió arterial diastòlica (mínima) igual o superior a 90 mm Hg
• Tractament. L’objectiu del tractament és reduir la pressió arterial per evitar el risc cardiovascular. Això s’aconsegueix amb uns canvis en els hàbits diaris i amb medicació. També és molt important portar un estil de vida saludable.
• Prevenció. Per prevenir la hipertensió cal seguir una dieta sana, equilibrada i baixa en sal, fer exercici regularment, no fumar i moderar el consum d’alcohol.

Un limfoedema és una acumulació de la limfa sota la pell, que es produeix com a conseqüència d’un augment de líquid o una obstrucció en la xarxa de vasos limfàtics, que provoca una inflamació. Un limfoedema es pot presentar en quatre estadis:

1. Estadi I: no hi ha edema, però es produeix una limitació de la capacitat de transport del sistema limfàtic.
2. Estadi II: comença l’edema. És una petita inflamació que desapareix durant la nit o en elevar les extremitats. Canvia de color en pressionar-lo.
3. Estadi III: en pressionar l’edema queda una marca a la pell. La inflor és de consistència esponjosa.
4. Estadi IV: en pressionar l’edema ja no queda marca, el teixit està endurit. La superfície de la pell és seca i dura. Amb el temps pot donar lloc a una fibrosi.

Generalment afecta més les dones i sobretot les extremitats, i presenta les característiques següents:

• Etiologia. Un limfoedema pot ser:
• Primari: per herència genètica o anomalies des del naixement.
• Secundari: produït per unes altres causes com infeccions, lesions i càncer, que produeixen danys al sistema limfàtic.
• Simptomatologia. Depèn de l’estadi del limfoedema. En general, els símptomes són:
• La inflamació de l’extremitat afectada
• Pesadesa
• Problemes per moure l’articulació
• Sensació de picor
• Enrogiment i debilitament de la pell
• Tractament. El tractament del limfoedema es basa en la teràpia física descongestiva complexa i cal fer-la en l’ordre correcte i sota la supervisió d’un professional especialista; és la següent:
• Drenatge limfàtic manual, per buidar l’excés de limfa.
• Higiene i cura de la pell per mantenir-la lliure de possibles infeccions.
• Cal evitar la roba estreta i tenir cura de l’alimentació.
• Exercicis físics descongestius que milloren la circulació de la limfa, com per exemple la natació, el ioga…
• Mitges compressives, embenats compressius i embenats neuromusculars, que permeten mantenir l’efecte del drenatge limfàtic manual i afavoreixen la reabsorció de l’edema.
• Prevenció. Per prevenir el limfoedema cal mantenir un bon drenatge de la limfa mitjançant exercicis concrets i específics, portar una alimentació adequada i prendre precaucions per evitar les infeccions greus.