RESPIRACIÓ i CIRCULACIÓ

L’aparell respiratori, on es produeix el corrent d’aire.

Perquè el cos utilitzi l’energia que obté dels aliments és necessari l’oxigen ( que obté aquesta energia “cremant” sucre i greixos ), que es troba en l’aire amb una proporció aproximada d’un 21% barrejat amb altres gasos ( nitrogen, hidrogen...)

L’aparell respiratori és el conjunt d’estructures la qual té una funció d’omplir d’oxigen l’organisme, principalment el cervell, mitjançant la incorporació d’aire ric en oxigen i l’expulsió de gas resultant de la combustió realitzada per les cèl·lules.

L’aparell respiratori es divideix en dues parts:

-         Vies aèries: formades per les fosses nasals, boca, faringe, laringe, tràquea i bronquis.

-        Pulmons: són dos sacs de forma cònica, semblants a l’interior d’una esponja, que ocupen les dues meitats de la caixa toràcica. Els pulmons estan recoberts per una membrana de dues làmines denominada pleura.

L’aire entra per les foses nasals i la boca, a la vegada que els partícules sòlides queden retingudes per la mucositat i els pels de l’interior del nas. Segueix després per la faringe i la tràquea, un conducte vertical que baixa al llarg del coll fins el tòrax i es divideix en dos conductes que són els bronquis. Això, a la vegada, es ramifiquen en els bronquíols, que acaben en els alvèols pulmonars.

En els alvèols pulmonars es realitza l’intercanvi de gasos, la sang recull l’oxigen i allibera diòxid de carboni a través de petits capil·lars sanguinis i de les seves membranes alveolars.

L’aire que respirem habitualment entra pel nas, canvia la seva direcció en passar per les fosses nasals en profit dels mateixos òrgans respiratoris i així arriba més temperat, net i humit als pulmons. El vel del paladar, que s’aixeca per a interceptar el pas cap a les foses nasals en la deglutició, s’abaixa per deixar-li pas lliure, i l’epiglotis, que serveix per a privar el pas dels aliments a la tràquea en la deglució, s’aixeca en la respiració. 

 En passar l’aire per la laringe, s’obre la glotis, s’aparten un de l’altre els dos replecs de cada costat anomenats cordes vocals, i s’introdueix a la tràquea, que és una mena de tub format per anelles cartilaginoses per a impedir que s’enfonsin les parets durant la respiració. A l’entrada dels pulmons la tràquea es divideix en dos troncs, anomenats bronquis. L’aire passa a través d’aquests, que se subdivideixen en diversos canals fins arribar als pulmons. Aquests són unes masses esponjoses per on circulen els vasos capil·lars plens de sang barrejada amb àcid carbònic. L’oxigen que l’aire respirat introdueix en els pulmons, transforma el gas viciat per l’àcid carbònic. Els pulmons estan dintre la caixa toràcica.

La caixa toràcica està formada per dotze costelles  a cada costat, subjectades pel darrere a la columna vertebral. A la part del davant solament n’hi ha set de fixes a l’estèrnum; les tres següents tenen el cartílag unit al d’aquelles, i les dues darreres són flotants perquè el tenen lliure. Per això la part inferior del tòrax té més moviment. Quan es respira l’aire, les costelles se separen i es dilata la caixa toràcica. Els músculs que la cobreixen li permeten els moviments necessaris d’aspiració i d’espiració.

La caixa toràcica està separada de l’abdomen pel múscul transversal, el diafragma. Té forma de volta dirigida cap al pit. El diafragma s’abaixa en l’aspiració, per a deixar pas lliure als pulmons, que es dilaten en totes direccions, i puja en l’espiració.

La zona de proveïment, que es correspon amb l’aparell respiratori i que s’encarrega d’aconseguir l’energia necessària, l’aconsegueix gràcies a l’aire de la respiració.

La respiració és una funció bàsica en el cant i d’ella depèn la qualitat del nostre so vocal i l’estalvi d’energia que gastem en cantar. Són molts els cantants que opinen que una bona respiració constitueix el cinquanta per cent d’una bona qualitat de so.

En la respiració normal es distingeixen dues fases: la inspiració, en què els pulmons inspiren aire de l’exterior, i l’espiració, en la qual l’aire surt expulsat a l’exterior amb més o menys força.

Hi ha una fase intermèdia entre la inspiració i l’espiració, que és voluntària i que se’n diu retenció; aquesta és igualment important per aconseguir un bon domini del mecanisme respiratori.